DRAMATIS PERSONAE
Eugènia
Ròmula
Patrícia
L'Eugènia
és esvelta, agraciada, de cabellera abundant. La
Ròmula té la sort que sempre somriu, per tot, amb entusiasme. La
Patrícia és de casa bona, se li nota en l'estil. Només
té la desgràcia de viure en un país on aquestes característiques cosifiquen la dona. I
aquesta manera de ser molesta la gent, per pura malícia. I
qui la vegi potser pensarà que ha tingut la fortuna d'encastar-se a
la mamella dels pares, però és treballadora, una pencaire nada. I
també que sigui atrevida i amb independència, i als trenta anys
encara no s'hagi subjugat a les urpes del matrimoni castrador. Però,
de no ser pel seu somriure entusiasta, seria per qualsevol altra
motiu que la fes diferent de la norma. Tampoc
no l'han analitzada a fons per esbrinar què hi amaga, sota aquella
pàtina de pedigrí, ni s'espera aquesta anàlisi.
Potser
l'única malastrugança hagi estat ser al lloc equivocat en el moment
menys adient, tot creuant-se amb una bèstia. Potser
l'única malastrugança hagi estat ser al lloc equivocat en el moment
menys adient, tot creuant-se amb una bèstia.
Potser
l'única malastrugança hagi estat ser al lloc equivocat en el moment
menys adient, tot creuant-se amb una bèstia. Si
és que l'aparcament del poliesportiu on sol anar a nedar de bon matí
és un inconvenient.
Si és que
trobar-se en l'avinguda més apartada de la vila té alguna cosa
dolenta. Si
és que voler posar-se en forma al capvespre, després de l'estrès
laboral, és una mala decisió.
I la trobaran en una gran nau
industrial abandonada, a desenes de quilòmetres del seu poble,
despullada, vexada, masegada, sense cap justificació per cometre
aquesta aberració. I
continuarà colgada, després de ser violada i escanyada, sota terra
fins que el joc d'uns nens descobreixi la seva mà lívida mig
descoberta després d'uns forts aiguats o de l'erosió natural de les
ventades. I podrà escapar, gairebé in
extremis, de l'amagatall on l'havia portada, per la força, aquell
desconegut, i s'aproparà, a la desesperada, a una comissaria i, allà
començarà el seu calvari real, quan no sigui creguda en explicar la
seva experiència, i li calgui lluitar contra vent i marea perquè
algú l'escolti sense una ganyota sardònica a la comissura dels
llavis o amb ulls d'incredulitat absoluta, contra l'home per ser
mascle, i contra la societat per ser immòbil i mostrar-se més
favorable al menys vulnerable, i potser hauria estat millor l'abandó,
la nuesa, la vexació, el masegament, el colgament, la violació o
l'estrangulació que cometre el crim de seguir viva, tot trobant-se
amb el mur altíssim, ferm, inamovible dels fonaments —la llavor
sembrada durant dècades en el cor— de la societat.