Aquesta és la ressenya del relat "La fortuna", de Sergi Monteagudo. Aquesta narració pertany al llibre Quant valen els teus somnis? (Ed. El Toll, 2016). L'aparició d'aquesta ressenya [la primera en aquest blog] és arran d'aquesta peculiar promoció, proposada pel mateix Sergi. Com que em feia especial il·lusió pel temps que fa que conec (i llegeixo) en Sergi, no només per obtenir un llibre de gorra {en cas de ser un dels cinc seleccionats}, m'hi vaig apuntar. Però no és el meu fort, això de les ressenyes, i es nota un xic... El resultat és el següent:
La fortuna. Una ressenya (o no) (*)
I. De metamorfosis i capolls.
De vegades, la fortuna és trobar una
promoció d'un llibre d'un autor que has tingut la sort de llegir
força i que n'has experimentat la metamorfosi. Perquè no només
d'infidelitats i de navalles d'Occam es basa aquest relat bastit
d'escenes fragmentàries que cal entrellaçar per veure'n la trama i
l'ordit. Sinó també de metamorfosis.
II. Sobre distraccions supèrflues.
Tanmateix, hi ha moments que demanen
prestar atenció als diversos canvis d'escenari i de punt de vista
(sobretot en aquells en què el narrador és en segona persona i, per
tant, és subjectiu en extrem). Tot i que aquest narrador és tan
omniscient que imprimeix a cada personatge una personalitat ben
remarcada que ajuda a seguir l'entramat.
III. Ai las! Cercar la peça des del
bell principi.
Tu, com a lector, demanaries que el
trencaclosques es muntés de forma lineal. Però ja seria massa fàcil
i mastegat i no et seduiria de la mateixa forma. L'estructura és
impecable, que agradarà o es veurà incòmoda, segons qui l'hagi de
llegir. Aquest consell pot ser pres com a revelador o filtrador
d'alguna cosa (allò que alguns modernets anomenen “spoiler”),
però jo només adverteixo...
IV. Una tria.
Si arribéssim a veure'ns en el dilema
de triar un dels quatre personatges del relat, el que més sedueix,
d'entrada, és la Irina. Per calculadora i per tenir una amplitud de
mires superior als altres tres, que són més viscerals i ofuscables.
Per no dir ofuscats.
V. Millor ometre aquest punt si
compraràs [i llegiràs] el llibre.
I d'haver de triar un perdedor, aquest
seria, des d'un inici (pels seus principis execrables), en Pau
Hortet. Grimpa de la mateixa manera que vaticinaríem una caiguda
imminent o a mitjà termini. La banca sempre guanya {em permeto
parafrasejar en Sergi}. O no.
VI. 3400 paraules, aprox.
El metratge del relat no és tan breu
per encabir-lo en l'etiqueta de microrelat ni tan extens per
anomenar-lo nouvelle. No es fa pesat quan acceptes les regles
del joc ni és curt perquè, en acabar-lo de llegir no tinguem unes
bones nocions dels trets psicològics de cada personatge. Almenys
sabrem amb qui faríem un cafè i a qui ni tan sols saludaríem, de
creuar-nos amb ell. Aquí no diré res sobre la meva elecció, però
la tinc força clara. Si voleu una pista, comparteix gènere amb un
servidor.
VII. Introspecció i explicacions.
Cal subratllar la introspecció i les
explicacions bàsiques perquè la història resulti versemblant i
quedi lligada enmig del maremàgnum que el senyor Monteagudo
s'empesca. No us espanteu pas, que aquest embolic s'aclareix de mica en mica...
VIII. Diàleg i/o narració.
Afegiré que la bona harmonia entre el
diàleg i la narració és un tret a destacar i a remarcar. Com abans
ja he esmentat, entre les diverses parts, en què llisca el narrador
omniscient en tercera persona i el narrador protagonista en segona a
cor què vols. Això només s'aconsegueix pencant i millorant, polint
i confegint idees i històries. I aquí no cal esmentar l'ofici de
l'autor, que si heu arribat al punt número vuit ja sabreu de què
parlo.
IX. Preguntes?
Ensopeguem amb la mateixa pedra?
La gelosia és dolenta?
O és pitjor el desig de malastrugança
d'altri?
Quan més perseguim alguna cosa més
se'ns allunya?
O perquè se'ns allunya ens enteste a
obtenir-la?
Cal deixar estar les coses o les hem de
convertir en cabòries?
X. Respostes? [o De ciències exactes].
Potser no tindrem les respostes a
aquestes preguntes si llegim el llibre d'en Sergi Monteagudo, però
el que sí queda clar és que la literatura no és una ciència
exacta però remou el magí d'allò més. Sobretot si el producte que
se'ns ofereix és de qualitat i poc convencional.
Si la resta del contingut és com
aquest, la fortuna no només serà haver participat en aquesta
promoció peculiar. Sinó també haver-lo obtingut. I tot gràcies a
la ploma d'aquest escriptor que és en Sergi. I la valentia de
l'editorial El Toll, que, un cop més, aposta per la feina feta a
casa nostra i en la nostra llengua.
(*) Aquest relat va resultar finalista del XXVI Premi vila de Begur de Narrativa Curta
