15/12/15

Conveniència (o Ciclogènesi)(Repte DCXVII)

L'escletxa de llum que apareix entre la persiana semioberta em retorna les dimensions de l'habitació i crea, un cop més, aquest microcosmos on visc. Segueixo sol, ocupant el lloc del llit que sempre m'ha correspost, com si encara dormís acompanyat. I el fil de pensament em transporta a la sòrdida atmosfera d'una cambra d'hotel llogada per unes hores i que amaga la infidelitat amb l'anonimat de ser passavolants en aquella població. Ara, però, no em reconec entre aquells llençols estranys i prestats durant el període de temps que aquell perímetre era meu i d'ella, o potser només individualment, de ben segur.

Tampoc no reconec aquells braços que m'acollien contra uns pits visitats pels símptomes de la maternitat, plens i exuberants, desitjables. Des d'aquesta perspectiva, el passat em sembla aliè a mi, a la meva vida. Em costa recordar quin fet va disparar el ressort de la paciència i la gota que feia vessar el got. Però podia haver estat aquella argúcia seva prou temerària i denigrant de retenir-me en un apartament buit, al mateix replà on ells tenien l'habitatge. Allà, hi convivien com una parella feliç, no pas com aquella ruïna de relació que es clivellava pertot arreu. O aquesta era la versió que em va vendre quan vàrem començar a xerrar, a esdevenir confidents, còmplices.

Transcorríem prou temps per omplir quaderns de converses i anècdotes, amb la càrrega sexual prou elevada per no rendir-se a la primera de canvi. I quan pintaven bastos perquè ella era, oficialment, una dona casada i calia cuidar les aparences, l'anunci de la separació imminent i una subreptícia visita a l'hotel, entre furtiva i furtadora, aplanava les arestes i minvava les aigües. Durant unes poques setmanes, tot tornava al seu lloc i es calmaven els ànims, enganyats per delícies efímeres que semblaven definitives claudicacions. I, novament, em semblava correcte que seguís fent vida d'esposa submisa i sol·lícita mentre jo m'acontentava amb escapades més espaiades i més breus, inclosa la propina de possibles represàlies del marit gelós per protegir la seva dona d'un assetjador sexual, a través de missatges de text i trucades a hores intempestives.

La bena cau, de la nit al dia. No cal una raó extraordinària, ni un daltabaix. Només l'aleteig lleuger d'una papallona, com el famós proverbi xinès, pot portar el caos, la clarividència, la decisió més sàvia quan s'habita l'atzucac en plena foscor. M'escolto murmurar amb prou claredat les bases de l'inici de la fi, del trencament d'uns lligams que no existien, o que només eren per conveniència o de forma unilateral. No suportaré ni un minut més una situació així, xiuxiuejo a la meva demència i a la meva ceguesa. I no hi ha marxa enrere ni remordiments. Vindran les situacions extorsionadores de moure fitxes quan el joc s'ha acabat per la meva part, l'assetjament real en adonar-se que no provoquen els efectes desitjats i que m'he enrocat en la meva posició, decidit a renéixer d'entre l'agonia de ser segon plat d'una dona capriciosa i poruga. I tal dia farà un any...

Un cop més, veig que el cel clareja i que Morfeu no arriba per abraçar-me ni per fer-me ni una sola moixaina. A través dels records, la malenconia també retorna però respiro alleujat. Em sé sol però satisfet aquí, amb la meva soledat cercada, en aquest microcosmos on realment sí que visc.

Impaciència (o Còrpora centenària)[77a Crida, de VullEscriure - «Camí»]

L'espero una nit més. Dins meu, el dubte de si la tornaré a sentir tan endins de l'esperit com la primera vegada m'esparvera, m'angoixa. Amb la seva aparició, m'he adonat que els camins són inescrutables. I no només els de Déu. Arraulit a la vora del foc, m'intento escalfar i treure'm del damunt el fred que m'acora, la nàusea que creix per moments i que no em faria passar ni un glop d'aigua ni el més esperitós dels licors. Tan sols els seus llavis vellutats, l'encís dels seus iris, tot acollint l'ocre profund de les muntanyes que m'han vist néixer. Respiro amb calma i neguit.

L'espero, i la matinada m'engoleix, em succiona dins de la seva vesta obscura, i les flames ballen amb el ritme primigeni dels seus malucs, que s'han tatuat al fons del meu cervell, i de la seva vincladissa silueta, que avançava sense emetre cap so audible, passes felines i cos de fembra que em desvetllen, que em mantenen alerta i amb una fam sempiterna, inacabable. I la febre lluita contra el glaç dels meus membres, i tremolo com la darrera fulla groguenca, fràgil, envoltada i amenaçada per la tardor, mentre experimento l'ofec del nounat que agonitza al ventre matern. Exhalo l'oxigen que se'm corromp al pit.

L'espero, i m'inflamo de desig i d'impaciència. Pressento la feblesa del meu batec, que em trota en el pit encara, i és l'únic indici clar que la vida continua abraçant-me. Perquè, serà cert que es pot morir d'enamorament? Inclús si aquest embruix és nociu, salvatge, ancestral com la primera mostra de passió? I em visualitzo com un peix que boqueja enmig de l'asfíxia, i cerco l'empenta que em retorni a l'empara de l'estany d'on he estat tret, a la intempèrie de tot. Com si li resseguís amb els capcirons dels dits la columna fins a l'os sacre, l'espai on convergeixen la demència i la bogeria.

L'espero una nit més. I sé que el seu retorn m'és necessari. Observo qualsevol punt, cap en concret, d'aquesta minsa estança en què m'he mantingut gairebé immòbil, sense cap altra fixació que veure de nou el cel com fosqueja, els estels titil·lants, l'omnipresència de la lluna. En el reialme de la nit, l'esperança de la retrobada és vívida i exasperant alhora. M'envolto amb els meus propis braços i frego les incisions del coll, que no cicatritzen. Les noto fresques, abastables, tangibles com el pleniluni que auguro i que em vincula a ella, a la seva còrpora centenària i al refús de la llum del dia.