L'escletxa de llum
que apareix entre la persiana semioberta em retorna les dimensions de
l'habitació i crea, un cop més, aquest microcosmos on visc.
Segueixo sol, ocupant el lloc del llit que sempre m'ha correspost,
com si encara dormís acompanyat. I el fil de pensament em transporta
a la sòrdida atmosfera d'una cambra d'hotel llogada per unes hores i
que amaga la infidelitat amb l'anonimat de ser passavolants en
aquella població. Ara, però, no em reconec entre aquells llençols
estranys i prestats durant el període de temps que aquell perímetre
era meu i d'ella, o potser només individualment, de ben segur.
Tampoc no reconec aquells
braços que m'acollien contra uns pits visitats pels símptomes de la
maternitat, plens i exuberants, desitjables. Des d'aquesta
perspectiva, el passat em sembla aliè a mi, a la meva vida. Em costa
recordar quin fet va disparar el ressort de la paciència i la gota
que feia vessar el got. Però podia haver estat aquella argúcia seva
prou temerària i denigrant de retenir-me en un apartament buit, al
mateix replà on ells tenien l'habitatge. Allà, hi convivien com una
parella feliç, no pas com aquella ruïna de relació que es
clivellava pertot arreu. O aquesta era la versió que em va vendre
quan vàrem començar a xerrar, a esdevenir confidents, còmplices.
Transcorríem prou temps
per omplir quaderns de converses i anècdotes, amb la càrrega sexual
prou elevada per no rendir-se a la primera de canvi. I quan pintaven
bastos perquè ella era, oficialment, una dona casada i calia cuidar
les aparences, l'anunci de la separació imminent i una subreptícia
visita a l'hotel, entre furtiva i furtadora, aplanava les arestes i minvava les aigües. Durant unes poques setmanes, tot tornava al seu
lloc i es calmaven els ànims, enganyats per delícies efímeres que
semblaven definitives claudicacions. I, novament, em semblava
correcte que seguís fent vida d'esposa submisa i sol·lícita mentre
jo m'acontentava amb escapades més espaiades i més breus, inclosa
la propina de possibles represàlies del marit gelós per protegir la
seva dona d'un assetjador sexual, a través de missatges de text i
trucades a hores intempestives.
La bena cau, de la nit al
dia. No cal una raó extraordinària, ni un daltabaix. Només
l'aleteig lleuger d'una papallona, com el famós proverbi xinès, pot
portar el caos, la clarividència, la decisió més sàvia quan
s'habita l'atzucac en plena foscor. M'escolto murmurar amb prou
claredat les bases de l'inici de la fi, del trencament d'uns lligams
que no existien, o que només eren per conveniència o de forma
unilateral. No suportaré ni un minut més una situació
així, xiuxiuejo a la meva demència i a la meva ceguesa.
I no hi ha marxa enrere ni remordiments. Vindran les situacions
extorsionadores de moure fitxes quan el joc s'ha acabat per la meva
part, l'assetjament real en adonar-se que no provoquen els efectes
desitjats i que m'he enrocat en la meva posició, decidit a renéixer
d'entre l'agonia de ser segon plat d'una dona capriciosa i poruga. I
tal dia farà un any...
Un cop més, veig que el
cel clareja i que Morfeu no arriba per abraçar-me ni per fer-me ni
una sola moixaina. A través dels records, la malenconia també
retorna però respiro alleujat. Em sé sol però satisfet aquí, amb
la meva soledat cercada, en aquest microcosmos on realment sí que
visc.