El Vendrell, 28/XI/2015
Estimat Lluís:
sembla estrany que, tot i
les diferències que teníem i alguns moments de desavinences, ara
encara et tingui tan present en els meus records. Perquè era el teu
subordinat, sí, però alhora també era el teu amic, amb qui podies
compartir xerrades sobre temes tan diferents i tan deslligats de la
feina... Ja saps que sempre et preguntava per música que escoltaves,
melodies amb reminiscències ancestrals i amb sons que transportaven
a mons diferents. Chris Spheeris, Yanni o Wim Mertens n'eren exemples
de fora del país. Però un grup que realment em va sobtar i
sorprendre va ser Luar Na Lubre, de la llunyana Galícia.
Per què avui t'escric, i
hi ha tanta emoció dins meu que he de desembocar-la com sigui i
encara que no em podràs llegir, adreçar-me a tu com si encara
fossis a la vora, a quatre carrers o al poble del costat? Avui m'he
sentit com un infant en plena Nit de Reis, que esbatana els ulls per
captar cada detall de la màgia que li desfila pel davant, que
gairebé no parpelleja per no perdre's res d'allò que succeeix i que
dibuixa un somriure que cap mal del món no podrà esborrar. Avui he
experimentat novament el recorregut del calfred per l'espinada, la
llengua solta per balbucejar paraules entrapussades, els moviments
nerviosos d'un neguit que no marxa fàcilment.
Però per què t'escric,
ho saps? El so de l'aire, que algú va rescatar i renéixer amb la
cançó del sol, m'ha captivat un cop més com si no hagués
transcorregut ni un sol minut des que la vaig escoltar entre els
compactes que m'oferies. I ha vingut de la mà d'en Bieito Romero i
del seu elenc, ha estat un encontre humà i terrenal, amb brins de la
màgia d'una trobada anhelada i desitjada però que agafa per
sorpresa. Quan l'aigua et mulla amb versos en gallec de García
Lorca, encara que no siguis a Santiago de Compostela, o quan sents
el mestissatge de Rosa Cedrón i de Pablo Milanés són moments per a
recordar. Però quan la genialitat compositora que ha tenyit d'emoció
aquests minuts sonors apareix i és tan real com tu mateix, i menja i
beu i riu i parla...
No calen Nits de Reis,
creu-me. Només allò que és capaç d'emocionar-te o allò que
t'importi, perquè tothom té barems per calibrar les seves
prioritats. I avui m'he adonat que encara et tinc present i t'enyoro
en certa manera; trobo a faltar aquells debats en què la raó
basculava, aquelles arestes que mai no acabaven de llimar-se però
que sempre ens esperonaven per tirar endavant. I el que donaria per
abraçar-te i deixar-te un racó aquí. Escoltaríem plegats els nous
temes, recordaríem les velles melodies, potser discutiríem si Rosa
Cedrón tenia una veu més carismàtica o si Paula Rey és la millor
de les vocalistes que han interpretat les cançons del grup. Però el
que sí tindríem clar és que no hi hauria cap batalla aferrissada
ni la sang arribaria al riu.
Rep una forta abraçada,
amic.
In Memoriam Lluís Ràdua Balagué (D. E. P.)