Diferències (o Epístola d'absència i de memòria)[76a Crida, de VullEscriure - «Aigua»]

El Vendrell, 28/XI/2015

Estimat Lluís:

sembla estrany que, tot i les diferències que teníem i alguns moments de desavinences, ara encara et tingui tan present en els meus records. Perquè era el teu subordinat, sí, però alhora també era el teu amic, amb qui podies compartir xerrades sobre temes tan diferents i tan deslligats de la feina... Ja saps que sempre et preguntava per música que escoltaves, melodies amb reminiscències ancestrals i amb sons que transportaven a mons diferents. Chris Spheeris, Yanni o Wim Mertens n'eren exemples de fora del país. Però un grup que realment em va sobtar i sorprendre va ser Luar Na Lubre, de la llunyana Galícia.

Per què avui t'escric, i hi ha tanta emoció dins meu que he de desembocar-la com sigui i encara que no em podràs llegir, adreçar-me a tu com si encara fossis a la vora, a quatre carrers o al poble del costat? Avui m'he sentit com un infant en plena Nit de Reis, que esbatana els ulls per captar cada detall de la màgia que li desfila pel davant, que gairebé no parpelleja per no perdre's res d'allò que succeeix i que dibuixa un somriure que cap mal del món no podrà esborrar. Avui he experimentat novament el recorregut del calfred per l'espinada, la llengua solta per balbucejar paraules entrapussades, els moviments nerviosos d'un neguit que no marxa fàcilment.

Però per què t'escric, ho saps? El so de l'aire, que algú va rescatar i renéixer amb la cançó del sol, m'ha captivat un cop més com si no hagués transcorregut ni un sol minut des que la vaig escoltar entre els compactes que m'oferies. I ha vingut de la mà d'en Bieito Romero i del seu elenc, ha estat un encontre humà i terrenal, amb brins de la màgia d'una trobada anhelada i desitjada però que agafa per sorpresa. Quan l'aigua et mulla amb versos en gallec de García Lorca, encara que no siguis a Santiago de Compostela, o quan sents el mestissatge de Rosa Cedrón i de Pablo Milanés són moments per a recordar. Però quan la genialitat compositora que ha tenyit d'emoció aquests minuts sonors apareix i és tan real com tu mateix, i menja i beu i riu i parla...

No calen Nits de Reis, creu-me. Només allò que és capaç d'emocionar-te o allò que t'importi, perquè tothom té barems per calibrar les seves prioritats. I avui m'he adonat que encara et tinc present i t'enyoro en certa manera; trobo a faltar aquells debats en què la raó basculava, aquelles arestes que mai no acabaven de llimar-se però que sempre ens esperonaven per tirar endavant. I el que donaria per abraçar-te i deixar-te un racó aquí. Escoltaríem plegats els nous temes, recordaríem les velles melodies, potser discutiríem si Rosa Cedrón tenia una veu més carismàtica o si Paula Rey és la millor de les vocalistes que han interpretat les cançons del grup. Però el que sí tindríem clar és que no hi hauria cap batalla aferrissada ni la sang arribaria al riu.

Rep una forta abraçada, amic.

In Memoriam Lluís Ràdua Balagué (D. E. P.)