Arèoles i deliqüescència (o Molècules aquàtiques)(52a MiniCrida, de VullEscriure - «Whatsapp»)

Després de la dutxa matinal i abans de vestir-te, tries les postures que creus més adients, sensuals. Cinc, sis, set vegades pitges l'obturador de la càmera sense verificar-ne el resultat fins al final. Ja has après la tècnica per anul·lar el teu rostre a mitges amb la perspectiva correcta. Així només fotografies una porció del nas, els llavis molsuts, els lòbuls de les orelles i la barbeta. Segons com allarguis el braç, la imatge resultant inclourà el coll, el tors i l'avantbraç que sempre gosa treure protagonisme a parts més interessants de la teva anatomia.

Vas a la galeria d'imatges i selecciones la que menys mostra i insinua més la silueta de les arèoles fosques i no evidencia els mugrons endurits. Només queda ben emmarcat el tatuatge que tens damunt del pit esquerre —un versicle bíblic que, paradoxalment, t'agrada mostrar amb desinhibició—. T'agrada i prems la molècula (així és com l'anomenes sempre que veus aquella icona de tres cercles interconnectats) per compartir-la a través del whatsapp. Per apressar el temps, et col·loques el sostenidor i el tanga mentre el mòbil es decideix a carregar la llista de contactes a l'aplicació. Esquives una minúscula gota d'aigua de la pantalla tàctil, selecciones el nom de la persona que et fa trontollar, inclús mentre dorms, i afegeixes al peu de la fotografia un bon dia ben suggeridor.

Un cop tramès aquest missatge t'adones del desastre. L'esborres abans que la segona aspa aparegui i reses perquè no hagi arribat a la destinació triada. Si no, ja se't pot empassar la terra, o esdevenir deliqüescent durant una bona temporada. O suportar el xàfec de la mala pècora —així la tens memoritzada a l'agenda— de la teva ex, que ha rebut la fotografia gràcies a la maleïda gota d'aigua, en lloc de la Magalí, la teva parella actual. Això darrer és el més probable...

Escapatòria (o Andròmines profètiques)[#escriuJA/#escribeYA, d'Hugo Camacho]

Calia besar-la a mitjanit. Ni un segon abans ni un minut després. Amb la precisió d'un mecanisme perfecte, infal·lible. I no havia de ser un mer contacte sense emocions. Era cabdal conferir-li, a aquell petó, un Univers propi de connexions sensorials que fes trontollar el món sencer. Només així evitaríem la pútrida atmosfera fúnebre que respiràvem d'ençà del seu naixement. L'accident, més ben dit. Perquè el part havia estat dolorós i traumàtic, com si les vísceres es rebel·lessin contra les lleis naturals. Dins d'aquella andròmina amb què ens desplaçàvem no hi hauríeu trobat ni un bri d'esperança, tan sols atzucacs per cada intent de fugida; l'escapatòria era impossible, si abandonàvem allà aquella desferra. Calia superar les nàusees i els efluvis que provocaven basques. En Tirèsias va oferir-se voluntari, ell que havia estat privat de la visió i sols podia aventurar-se en l'espectacle terrífic gràcies a les nostres paraules. Per això, vam optar per callar des de llavors. I ell obviaria tot detall imaginat dins del seu cervell. Per mantenir-nos fidels a la causa i a l'empresa que ens havia embarcat en aquell viatge interestel·lar.

Calia besar-la a mitjanit. I, quan fossin idèntics els dígits, que apareixien sense descans sobreimpressionats a qualsevol superfície de la nau, hauria arribat l'hora de la salvació, el principi de l'existència entre vèrtexs i fórmules desconegudes, però segurs d'abastar, tard o d'hora, de nou la llum, el camí correcte. Així, aquell bes, el càlid contacte d'uns llavis tan diferents com inversemblants, seria la porta traçada per ésser travessada, sense marxa enrere possible, sense retornar a les urpes del malefici que ens perseguia. Però, després del bes, seguíem allà. Res no havia canviat per a ningú ni arribava l'acceleració que vaticinaven les profecies. Dies després, quan ja ens vàrem refer completament de la decepció i en revisar els Llibres, ens adonàrem del nostre error i de l'oportunitat perduda inútilment i per sempre: Tirèsias no hauria d'haver estat escollit com a besador experimentat; la seva virginitat, que es vantava de conservar, l'anul·lava d'aquest nomenament.

Ens fèiem creus mentre vagàvem per l'espai sideral, condemna perpetuada pels segles dels segles.

©Angel Roy