16/10/15

Escapatòria (o Andròmines profètiques)[#escriuJA/#escribeYA, d'Hugo Camacho]

Calia besar-la a mitjanit. Ni un segon abans ni un minut després. Amb la precisió d'un mecanisme perfecte, infal·lible. I no havia de ser un mer contacte sense emocions. Era cabdal conferir-li, a aquell petó, un Univers propi de connexions sensorials que fes trontollar el món sencer. Només així evitaríem la pútrida atmosfera fúnebre que respiràvem d'ençà del seu naixement. L'accident, més ben dit. Perquè el part havia estat dolorós i traumàtic, com si les vísceres es rebel·lessin contra les lleis naturals. Dins d'aquella andròmina amb què ens desplaçàvem no hi hauríeu trobat ni un bri d'esperança, tan sols atzucacs per cada intent de fugida; l'escapatòria era impossible, si abandonàvem allà aquella desferra. Calia superar les nàusees i els efluvis que provocaven basques. En Tirèsias va oferir-se voluntari, ell que havia estat privat de la visió i sols podia aventurar-se en l'espectacle terrífic gràcies a les nostres paraules. Per això, vam optar per callar des de llavors. I ell obviaria tot detall imaginat dins del seu cervell. Per mantenir-nos fidels a la causa i a l'empresa que ens havia embarcat en aquell viatge interestel·lar.

Calia besar-la a mitjanit. I, quan fossin idèntics els dígits, que apareixien sense descans sobreimpressionats a qualsevol superfície de la nau, hauria arribat l'hora de la salvació, el principi de l'existència entre vèrtexs i fórmules desconegudes, però segurs d'abastar, tard o d'hora, de nou la llum, el camí correcte. Així, aquell bes, el càlid contacte d'uns llavis tan diferents com inversemblants, seria la porta traçada per ésser travessada, sense marxa enrere possible, sense retornar a les urpes del malefici que ens perseguia. Però, després del bes, seguíem allà. Res no havia canviat per a ningú ni arribava l'acceleració que vaticinaven les profecies. Dies després, quan ja ens vàrem refer completament de la decepció i en revisar els Llibres, ens adonàrem del nostre error i de l'oportunitat perduda inútilment i per sempre: Tirèsias no hauria d'haver estat escollit com a besador experimentat; la seva virginitat, que es vantava de conservar, l'anul·lava d'aquest nomenament.

Ens fèiem creus mentre vagàvem per l'espai sideral, condemna perpetuada pels segles dels segles.



©Angel Roy

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada