Música (o Excel·lència)(50a MiniCrida, de VullEscriure - «Cotxe»)

Mig endormiscat, escoltes la música, quasi com un ressò llunyà. Indubtablement, aquest so apaivagat és la melodia del teu telèfon mòbil. Et visualitzes en un embús ingent, que et reté gairebé al mateix lloc durant minuts llarguíssims. Has perdut la noció del temps al volant del teu cotxe. Per això, tens la sensació que arribes tard a la reunió de feina. La més important d'aquests darrers mesos, la que ratificarà la trajectòria descrita per l'excel·lència laboral que et caracteritza, la que premiarà la valentia en decisions puntuals i compromeses. Ho saps. Tens tots els números per aconseguir l'ascens tan cobejat.

Amb la mandra de la somnolència, l'escoltes de nou, insistent però ensordida. Perquè, malgrat poder assegurar-ne la seva ubicació exacta, et sembla com si s'allunyés a cada segon. Ara ja et veus tot pitjant l'accelerador perquè, en una llambregada dissimulada al telèfon, que el tenies a tocar fa uns instants, has comprovat que realment arribes amb un retard insalvable. A aquesta mandra, que tramet badalls continuats al teu cervell, cal sumar-hi la parsimònia de Morfeu, que t'atrapa lentament i et fa ballar al seu ritme silenciós, monòton, ple de fastig. I una cadena feixuga et lliga i t'immobilitza el peu al pedal del gas. És quan penses en telefonar a corre-cuita i quan experimentes que et manca la visió de cop, el tacte se satura de formes rugoses i doloroses, l'oïda no detecta l'estrèpit més impactant ni el vol d'un insecte.

Tot i així, la melodia no desapareix. L'escoltes un cop més, i voldries cridar però el xiscle emès no podrà superar la fressa inaudible del mòbil, que l'escoltes sonar sense parar. I t'astora una reminiscència més clara que aquesta melodia. Llavors t'adones de tot, mentre sents el dolor de l'accident, la fredor del frigorífic, l'olor dels ciris... Però, tranquil: dins del taüt és totalment impossible que hi hagi cobertura.

Llàstima (o Vigília)[72a Crida, de VullEscriure - «Nit»]

L'habitació és en calma. De cop i volta, sense cap motiu, ell esbatana els ulls. De nou s'ha desvetllat i s'espavila amb facilitat. Com últimament li succeeix, massa sovint... Cada nit, pensa, i no s'hi capfica més. Es lleva, com de costum, i s'adona que és fosca nit. Els dígits blavosos del mecanisme més diabòlic —immòbils vigies del bastió de la tauleta de nit— indiquen que falta molt fins a l'alba. Es deixondeix i camina cap a la cuina. No encén els llums, no els necessita: coneix bé el camí sense impediments del passadís. I així evita la feixuguesa del silenci o l'ofensa de les bombetes, que magnifiquen la malenconia. Sent dins seu la llosa d'un abandó, gèlida i pesada, que l'enfonsa sota les onades d'un oceà ingent que l'ofega nit i dia. No existeix el descans ni la peça blanca, innòcua i inofensiva, que onegi tot demanant la pau, la claudicació.

S'omple un got de llet, aguanta l'alè i l'engoleix d'un sol glop, amb les conseqüències de la ingesta violenta a la boca de l'estómac. La nàusea l'embolcalla i l'evita com pot. Sols li falta l'afegitó d'una tessel·la més a aquest mosaic desolat que mica en mica s'eixampla en la seva ànima. No es contempla enlloc, tampoc no gosa; ja sap que la seva fesomia és un espectacle nefast de tan patètic i no vol més desànim a aquest degoteig constant i continu de fel que no l'oblida ni se'l descuida. Inhala amb la màxima amplitud i exhala tot seguit, com si l'oxigen mateix l'asfixiés o li emmetzinés la sang, els pulmons, tot el cos. Divaga i llisca més enllà de la vigília que pateix, que li fa malbé els somnis i li ha desmuntat els plans del demà.

Fita la fosca nit, que tot ho emplena i ho buida al mateix temps, i somica. El somiqueig és una de les poques coses que no l'ha abandonat i tampoc no se'n desempallega amb facilitat. Li ha embetumat completament, inclús la pell i els ossos —així ho nota—, amb la pàtina llimosa de qui suma dies d'esma, Sísif al capdamunt de la muntanya quan veu que el passat se'n va pendent avall. I sols li queda l'enèsim intent abans que desisteixi definitivament.

Desfà el camí que ha dibuixat amb la demència del boig deixat de la mà de Déu o del seny, i s'allita. La luminescència dels dígits, que quasi bé no han canviat, l'assassina amb el cinisme més insensat, el de la immobilitat iniqua i la injustícia immutable. Tot el que veu li indica que continua agonitzant en vida. Amb els pedaços d'ella dins del magí, que no són enduts pel vent de l'est ni pels embats més salvatges de la tempesta més violenta. Acluca els ulls, els tanca i demana, amb llàstima o compassió, a un déu qualsevol que es faci aviat de dia o que li concedeixi uns minuts de descans. Tot i que sàpiga que no hi ha amnèsia possible ni dics que aïllin l'allau de malsons que l'envolta. Ja ha entès que ella no fuig del seu costat. Tampoc la melangia més nostàlgica.