Mig endormiscat, escoltes la música, quasi com un ressò llunyà.
Indubtablement, aquest so apaivagat és la melodia del teu telèfon mòbil.
Et visualitzes en un embús ingent, que et reté gairebé al mateix lloc
durant minuts llarguíssims. Has perdut la noció del temps al volant del
teu cotxe. Per això, tens la sensació que arribes tard a la reunió de
feina. La més important d'aquests darrers mesos, la que ratificarà la
trajectòria descrita per l'excel·lència laboral que et caracteritza, la
que premiarà la valentia en decisions puntuals i compromeses. Ho saps.
Tens tots els números per aconseguir l'ascens tan cobejat.
Amb la mandra de la somnolència, l'escoltes de nou, insistent però ensordida. Perquè, malgrat poder assegurar-ne la seva ubicació exacta, et sembla com si s'allunyés a cada segon. Ara ja et veus tot pitjant l'accelerador perquè, en una llambregada dissimulada al telèfon, que el tenies a tocar fa uns instants, has comprovat que realment arribes amb un retard insalvable. A aquesta mandra, que tramet badalls continuats al teu cervell, cal sumar-hi la parsimònia de Morfeu, que t'atrapa lentament i et fa ballar al seu ritme silenciós, monòton, ple de fastig. I una cadena feixuga et lliga i t'immobilitza el peu al pedal del gas. És quan penses en telefonar a corre-cuita i quan experimentes que et manca la visió de cop, el tacte se satura de formes rugoses i doloroses, l'oïda no detecta l'estrèpit més impactant ni el vol d'un insecte.
Tot i així, la melodia no desapareix. L'escoltes un cop més, i voldries cridar però el xiscle emès no podrà superar la fressa inaudible del mòbil, que l'escoltes sonar sense parar. I t'astora una reminiscència més clara que aquesta melodia. Llavors t'adones de tot, mentre sents el dolor de l'accident, la fredor del frigorífic, l'olor dels ciris... Però, tranquil: dins del taüt és totalment impossible que hi hagi cobertura.
Amb la mandra de la somnolència, l'escoltes de nou, insistent però ensordida. Perquè, malgrat poder assegurar-ne la seva ubicació exacta, et sembla com si s'allunyés a cada segon. Ara ja et veus tot pitjant l'accelerador perquè, en una llambregada dissimulada al telèfon, que el tenies a tocar fa uns instants, has comprovat que realment arribes amb un retard insalvable. A aquesta mandra, que tramet badalls continuats al teu cervell, cal sumar-hi la parsimònia de Morfeu, que t'atrapa lentament i et fa ballar al seu ritme silenciós, monòton, ple de fastig. I una cadena feixuga et lliga i t'immobilitza el peu al pedal del gas. És quan penses en telefonar a corre-cuita i quan experimentes que et manca la visió de cop, el tacte se satura de formes rugoses i doloroses, l'oïda no detecta l'estrèpit més impactant ni el vol d'un insecte.
Tot i així, la melodia no desapareix. L'escoltes un cop més, i voldries cridar però el xiscle emès no podrà superar la fressa inaudible del mòbil, que l'escoltes sonar sense parar. I t'astora una reminiscència més clara que aquesta melodia. Llavors t'adones de tot, mentre sents el dolor de l'accident, la fredor del frigorífic, l'olor dels ciris... Però, tranquil: dins del taüt és totalment impossible que hi hagi cobertura.
Música (o Excelencia)
ResponEliminaMedio dormido, escuchas la música, casi como un eco lejano. Indudablemente, este sonido apagado es la melodía de tu teléfono móvil. Te visualizas en un atasco ingente, que te retiene casi en el mismo lugar durante minutos larguísimos. Has perdido la noción del tiempo al volante de tu coche. Por ello, tienes la sensación de que llegas tarde a la reunión de trabajo. La más importante de estos últimos meses, la que ratificará la trayectoria descrita por la excelencia laboral que te caracteriza, la que premiará la valentía en decisiones puntuales y comprometidas. Lo sabes. Tienes todos los números para conseguir el ascenso tan codiciado.
Con la pereza de la somnolencia, la escuchas de nuevo, insistente pero ensordecida. Porque, a pesar de poder asegurar su ubicación exacta, te parece como si se alejara cada segundo. Ahora ya te ves pisando el acelerador porque, con una mirada disimulada al teléfono, que lo tenías muy cerca hace unos instantes, has comprobado que realmente llegas con un retraso insalvable. A esta pereza, que envía bostezos continuos a tu cerebro, hay que sumarle la parsimonia de Morfeo, que te atrapa lentamente y te hace bailar a su ritmo silencioso, monótono, lleno de hastío. Y una cadena pesada te ata y te inmoviliza el pie en el pedal del gas. Es cuando piensas en llamar a toda prisa y cuando experimentas que te falta la visión de golpe, el tacto se satura de formas rugosas y dolorosas, el oído no detecta el estruendo más impactante ni el vuelo de un insecto.
Sin embargo, la melodía no desaparece. La escuchas una vez más, y quisieras gritar pero el chillido emitido no podrá superar el ruido inaudible del móvil, que lo escuchas sonar sin parar. Pero una reminiscencia te espabila. Más clara que esta melodía, mientras sientes el dolor del accidente, la frialdad del frigorífico, el olor de los cirios. Te das cuenta entonces de todo. Incluso que dentro del ataúd es totalmente imposible que haya cobertura.
d.