7/5/15

Misèria (o Vísceres)(68a Crida de VullEscriure)

La misèria l'envolta. La misèria i la decadència. Li costa reconèixer que és així perquè encara no ho percep. La bena als ulls li impedeix veure aquesta deixadesa o detectar la desgana que embolcalla tot moviment realitzat amb una autosuficiència irreal. La blanca habitació desconeguda ha aparegut al seu davant sense demanar-ho ni moure's del seu carreró. El fred, allà, era prou intens per saber-se viu encara, agonitzant per l'oxigen respirat. El vent gèlid i la ferum pútrida que porten nàusees i indicis d'aquesta vida que s'entossudeix a arrapar-se-li a l'ànima.

Cada racó que fita és un punt impol·lut de netedat, tot i que pressent en els seus ossos la fadiga i la humitat que se li han escolat endins, entre la darrera gota d'alcohol i la primera llum de l'alba. Mormola un nom. Virgínia. Però, tanmateix, no recorda el seu, ni cap mot que hagi escrit per esborrar la immaculada impassibilitat del full en blanc. Es mira les mans. Restes de brutícia sota les ungles són la mostra que encara li pertanyen, tan tremoloses com alienes. Les vol palpar però li falten dits per fer-ho. Prefereix aixafar l'escarabat daurat que li puja per la cuixa, mentre el pessigolleig es multiplica pertot del seu cos, esquifit i pàl·lid. Xisclaria però les formigues no li ho permeten. Li han sorgit dels narius i de la boca, alhora que les rates han aparegut pel racó més allunyat del seu llit.

El fàstic i la repulsió augmenten però no hi ha res més al seu interior que pugui expulsar. Només formigues. Són increïblement verdes i blaves i liles. Els colors que odia i que voldria fer desaparèixer de la seva retina. Acluca els ulls però l'espectacle animalístic no cessa. Avancen cap a ell els rosegadors i els insectes, que s'han sumat al delirant reguitzell fòrmic i s'entrellacen en una orgia invertebrada, i una ganyota, que desdibuixa un somriure carregat de dolor, li envaeix els llavis. L'escena bé podria ser l'inici d'un dels seus relats gòtics. Pensa això mentre el corb del seu poema més cèlebre esdevé voltor, que li devora lentament les vísceres.