7/5/15

Misèria (o Vísceres)(68a Crida de VullEscriure)

La misèria l'envolta. La misèria i la decadència. Li costa reconèixer que és així perquè encara no ho percep. La bena als ulls li impedeix veure aquesta deixadesa o detectar la desgana que embolcalla tot moviment realitzat amb una autosuficiència irreal. La blanca habitació desconeguda ha aparegut al seu davant sense demanar-ho ni moure's del seu carreró. El fred, allà, era prou intens per saber-se viu encara, agonitzant per l'oxigen respirat. El vent gèlid i la ferum pútrida que porten nàusees i indicis d'aquesta vida que s'entossudeix a arrapar-se-li a l'ànima.

Cada racó que fita és un punt impol·lut de netedat, tot i que pressent en els seus ossos la fadiga i la humitat que se li han escolat endins, entre la darrera gota d'alcohol i la primera llum de l'alba. Mormola un nom. Virgínia. Però, tanmateix, no recorda el seu, ni cap mot que hagi escrit per esborrar la immaculada impassibilitat del full en blanc. Es mira les mans. Restes de brutícia sota les ungles són la mostra que encara li pertanyen, tan tremoloses com alienes. Les vol palpar però li falten dits per fer-ho. Prefereix aixafar l'escarabat daurat que li puja per la cuixa, mentre el pessigolleig es multiplica pertot del seu cos, esquifit i pàl·lid. Xisclaria però les formigues no li ho permeten. Li han sorgit dels narius i de la boca, alhora que les rates han aparegut pel racó més allunyat del seu llit.

El fàstic i la repulsió augmenten però no hi ha res més al seu interior que pugui expulsar. Només formigues. Són increïblement verdes i blaves i liles. Els colors que odia i que voldria fer desaparèixer de la seva retina. Acluca els ulls però l'espectacle animalístic no cessa. Avancen cap a ell els rosegadors i els insectes, que s'han sumat al delirant reguitzell fòrmic i s'entrellacen en una orgia invertebrada, i una ganyota, que desdibuixa un somriure carregat de dolor, li envaeix els llavis. L'escena bé podria ser l'inici d'un dels seus relats gòtics. Pensa això mentre el corb del seu poema més cèlebre esdevé voltor, que li devora lentament les vísceres.

1 comentari:

  1. Miseria (o Vísceras)


    La miseria lo rodea. La miseria y la decadencia. Le cuesta reconocer que es así porque todavía no lo percibe. La venda en los ojos le impide ver esta dejadez o detectar la desgana que envuelve todo movimiento realizado con una autosuficiencia irreal. La blanca habitación desconocida ha aparecido delante suyo sin pedirlo ni moverse de su callejón. El frío, allí, era lo suficientemente intenso para saberse vivo todavía, agonizando por el oxígeno respirado. El viento gélido y el hedor pútrido que llevan náuseas e indicios de esta vida que se empeña en agarrarse a él en el alma.

    Cada rincón que mira es un punto impoluto de limpieza, aunque presiente en sus huesos la fatiga y la humedad que se le han colado adentro, entre la última gota de alcohol y la primera luz del amanecer. Murmura un nombre. Virginia. Pero, sin embargo, no recuerda el suyo, ni ninguna palabra que haya escrito para borrar la inmaculada impasibilidad de la hoja en blanco. Se mira las manos. Restos de suciedad bajo las uñas son la muestra de que aún le pertenecen, tan temblorosas como ajenas. Las quiere palpar pero le faltan dedos para hacerlo. Prefiere aplastar el escarabajo dorado que le sube por la pierna, mientras el cosquilleo se multiplica por todas partes de su cuerpo, raquítico y pálido. Chillaría pero las hormigas no se lo permiten. Le han surgido de las fosas nasales y de la boca, a la vez que las ratas han aparecido por el lugar más alejado de su cama.

    El asco y la repulsión aumentan pero no hay nada más en su interior que pueda expulsar. Sólo hormigas. Son increíblemente verdes y azules y lilas. Los colores que odia y que querría hacer desaparecer de su retina. Cierra los ojos pero el espectáculo animalístico no cesa. Avanzan hacia él los roedores y los insectos, que se han sumado a la delirante retahíla fórmica y se entrelazan en una orgía invertebrada, y una mueca, que desdibuja una sonrisa cargada de dolor, le invade los labios. La escena bien podría ser el inicio de uno de sus relatos góticos. Piensa esto mientras el cuervo de su poema más célebre se convierte en buitre, y le devora lentamente las vísceras.


    d.

    ResponElimina