Ara ja puc dir que la viduïtat és l'estat més gris i desgraciat
en la vida d'un home. Després d'anys de matrimoni i de convivència,
una urpa t'arrabassa la persona més propera, la companya d'alegries
i de penúries, que ha sabut perdonar inclús una infidelitat.
Llavors, quedes corglaçat, atrapat en un cos decrèpit que no
reconeixes i a la deriva, com una illa enmig de l'oceà, sense
opcions de queixar-te. Et sents estancat perquè, en l'horitzó, no
albires cap canvi.
Ara, però, d'uns anys ençà, em sento afortunat per la meva néta
Ènia, que m'alegra les hores en què la cuido. Ella ha esdevingut un
sol resplendent per a mi, que passava els dies d'esma per empènyer
anys, un vell xaruc perdut a l'Esplai entre partides de dòmino o
capcinades amb la remor del serial de torn de fons. No enyoro res
d'això, assegut cada tarda en un banc del parc, envoltat de
gronxadors i mares joves. Perquè el seu somriure innocent i infantil
ho eclipsa tot. La nostàlgia o la tristesa, qualsevol mancança. No
hi ha res al món que em robi la joia d'observar-la mentre faig petar
la xerrada amb alguna altra àvia, necessitada de compartir la
soledat de la vellesa amb algú de la seva època.
Ara, que la Natura no em permet gaudir de la màgia d'un encontre
amb una dona, la vida m'ofereix un vincle amb la terra ferma, com un
fill pròdig que retorna a la casa pairal i s'adona que no tot s'ha
perdut. I m'arrapo a la joia de viure, a l'entusiasme que apareix en
veure aquesta criatura, que és sang de la meva sang, arrebossada de
grava i de sorra, empastifada de gelat, enganxada a les meves
costelles tot pesant figues, després d'una jornada de jocs i
d'escola... I respiro cada moment ple de l'Ènia, com si pogués
abastar l'oxigen del món en una alenada, i revisc i oblido les
xacres de l'edat i l'alço per damunt dels meus braços, com si,
entre ella i jo, ens repartíssim l'existència. I, després
d'acomiadar-la, en el silenci de la llar, agraeixo aquesta propina i
demano que el bes de la Dama no sigui massa cruel.