Bèsties (o Túniques gèlides)(Repte DXCI)

Des del llogarret s'olora la proximitat del desert i de les muntanyes i del llac. Una brisa humida i àrida alhora. Es pressent el pànic de les noies que, encaputxades, han estat transportades de forma rudimentària per camins polsosos, d'argila resseca. Són bèsties, menys valuoses que les de càrrega però. No valen res; a ulls dels seus captors són carn que els oferirà nous soldats per al seu exèrcit. Res més. El silenci envolta cada racó d'aquella extensió de terreny. Les quatre cases, construïdes amb materials que no garanteixen una durabilitat mínima, semblen delimitar l'espai per retenir-les sense massa esforç. El cap del grup, armat també com la resta dels membres, ordena encendre una foguera. Servirà per cuinar-hi les provisions que duen i alimentar aquelles desgraciades. Les tonalitats ocres del paisatge es barregen amb el caqui i negre de la indumentària dels homes, i aquesta uniformitat els camufla i els confereix un aspecte marcial, intractable. Són una canilla assedegada de sang i de mort, implacable com l'avanç de les dunes.

La fusta crepita, en encendre's, i trenca la quietud obligada i la tensió palpable. Les dues-centes setanta-sis noies somiquen entre murmuris desesperats, desorientades i vestides amb túniques negres, emmanillades en parelles. Amb aquestes condicions, l'escapatòria és impensable. Mentrestant, el cel canvia el cromatisme i dibuixa formes sinuoses amb l'enjogassament dels núvols. Fins que el foc encès és l'única font d'il·luminació en aquella contrada, juntament amb el pleniluni. Després de l'àpat —frugal per a les joves, copiós per als captors—, les rialles i els acudits s'alternen amb les insinuacions i les vexacions. Han de treure'ls del cap aquelles ínfules d'aprendre i d'investigar. En el nom d'Al·là. També en el seu nom, caldrà triar i tastar la mercaderia abans d'obtenir-la o de vendre-la. Al voltant dels narguils, la diversió està assegurada.

Diferències (o Minúscula grandària)[Lliga de Microrelataires; J6]

Finalment, l'Eva s'ha adormit aferrada al meu pit. Ara la bressolo entre els meus braços i li murmuro una melodia. Així m'asseguro que no es despertarà quan la col·loqui al bressol. Mentrestant, l'observo, encara bocabadada i embadalida. Les parpelles closes, la respiració pausada i tranquil·la, la delicada mà que m'envolta el dit índex. Se sent segura i jo, agraïda. Agraeixo, un cop més i en silenci, haver-se'm permès tastar aquest miracle de la Natura. Estic sola amb ella però, què hi ha de diferent en els anys de la meva existència? Sola durant el primer festeig, sola també en passar per l'altar. I aquesta soledat no va esborrar-se en sol·licitar el divorci, ni tampoc després de la febrada dels primers encontres amb un aspirant a lletraferit, ni tan sols amb el pare de l'Eva. Estic convençuda que trescaré per aquesta nova senda, amb dificultats però aconseguiré avançar i superar tot obstacle que se'm presenti. Trauré forces de sota les pedres, si cal, sense demanar almoina d'amor a qui ja no m'omple ni m'aporta res. Perquè el Cel també té tres lletres entre els meus braços, i és la minúscula grandària del fruit del meu ventre, l'Eva, la meva filla.