13/3/15

Ignomínia (o Angúnia)(Relats conjunts)

L'objectiu de la càmera sobrevola una esplanada de sorra i escasses palmeres, on una autopista, que és una ferida negra enmig d'aquesta mar de dunes, es dibuixa sinuosament. En ella, gràcies a un zoom extrem, hi trobem un tot terreny que circula a gran velocitat, dins dels límits descrits en el Codi de Circulació de Dubai. El vehicle, amb quatre ocupants, es dirigeix cap al Burj Khalifa, que es perfila clarament a l'horitzó. Si cerquéssim la ubicació exacta per a facilitar la tasca al navegador GPS incorporat en els complements extres de l'automòbil, sabríem que les coordenades són les següents: 25° 11′ 50″ N, 55° 16′ 26.6″ E. Per no fer feixuga la travessia i per no conversar de coses banals, com la meteorologia o la quantitat de camells que calen per comprar una dona, el fus ens fa ascendir amb celeritat els 828 metres d'alçada del gratacels en uns instants, no aptes per a aquells que pateixen de vertigen.

Un cop dins de la seva suite i amb un diàleg d'una càrrega més humorística que dramàtica, els tres integrants masculins del grup discuteixen sobre el desenvolupament de la missió a partir d'ara, amb entrebancs de darrera hora inclosos. Sense parpellejar, l'agent Ethan Hunt accepta el repte d'arribar al servidor central, onze pisos més amunt de la planta on s'allotgen, que és la 119. Mentre els agents Brandt i Dunn tallen el finestral amb un cúter làser, Hunt es col·loca i revisa els accessoris que l'ajudaran a grimpar sense problemes. El corrent generat per l'absència del vidre és enorme. Però ell inspira i expira amb decisió i, enmig de l'impuls inicial, una veu familiar li provoca aturar-se.

— Tomàs Creuer, vols parar de fer l'animal amb la finestra i tornar al llit? Ara mateix!
— Ara... Caramelet meu..., és que tenia calor...
— En ple desembre? En un hostal del Pirineu lleidatà? No em vinguis amb falòrnies...

En Tomàs, mesell, s'enterra sota la vànova i intenta seguir dormint. La missió haurà de seguir-se en silenci i amb més secretisme. És el que té el matrimoni... Quan acluca els ulls, en la seva ment es visualitzen unes noves coordenades, que no corresponen a l'edifici més alt del món en l'actualitat. Sinó a les de la ciutat d'Aleppo (36° 13′ 0″ N, 37° 10′ 0″ E). Les ràfegues d'aire han esdevingut quietud, alterada per la incursió d'un comboi militar. En Tomàs s'olora una nova missió per a la Força de Missions Impossibles, però es troba immers en el segrest de Steven Sotloff. La notícia de la seva decapitació l'ha trasbalsat i inquietat durant mesos i no es desempallega d'aquesta angúnia constant de recordar les ominoses imatges difoses per l'Estat Islàmic, en un clar desafiament ple d'ignomínia. Ni devorant tantes pel·lícules com li sigui possible.


Relats Conjunts 

Llàstima (o Litúrgia cíclica)(ARC a la ràdio)

Es lleva i s'empolaina per arribar a la primera pregària del dia. L'església quasi deserta l'espera amb una sorpresa desagradable. Al tauler de les esqueles hi apareix el rostre d'un antic col·lega i renega des de llavors, entre murmuris inintel·ligibles. Fins a dos quarts d'onze no se celebra el funeral, però no cal esgotar el temps. A la sortida de missa de vuit, esperarà en silenci uns minuts més i es dirigirà, xino-xano, cap al supermercat. Frega la cinquantena i les seves cames agraeixen l'exercici físic. Dins de la desgràcia ja inevitable, es convenç que se sent més còmode entre carretons, sincerament. I no li fa tanta llàstima trobar-hi gent del poble. Són altres circumstàncies, menys compromeses, amb el posat lax de qui està més pendent de la llista de la compra que de rostres familiars. Quan veu que l'estómac li reclama atencions, torna a casa amb la compra minsa —un tascó de formatge, una llauna de tonyina, una baguet—.

Devora en silenci l'àpat improvisat, a peu dret, tot recordant anècdotes del difunt. L'entristeix perquè era a les portes de la prejubilació i, en un tres i no res, ja cria malves. Se li han acabat els problemes, però. La tristesa que, fa uns segons, sentia pel mort ara se la personalitza interiorment. És millor que senti llàstima per ell, que segueix viu, i seguirà escoltant aquella frase, com un romanç cançoner, tan gastada: El seu currículum és extraordinari, llàstima de la seva edat..., una escena que es repeteix sempre que la gent de l'atur li concerta una entrevista de feina. Escup amb ràbia i torna a maleir el mort. Gràcies a ell, potser a la nit hagi de baixar al contenidor. La recaptació és millor amb les ancianes devotes que entre carretons empesos per persones capficades en llurs cabòries. Tot dependrà de les queixes dels seus budells, que no segueixen una litúrgia tan cíclica...