A ningú no se li ocorrerà que només va voler volar, com abans de l'accident. Tampoc que sentia nostàlgia dels núvols i del cel blau, dels llampecs tan propers en plena tempesta ni dels canvis de pressió en variar l'altitud. A ningú no se li passarà pel cap preguntar les raons per les que va tornar a l'hangar amb un uniforme de l'època en actiu. La seva presència era tan perillosa, tan lligada a la matança de civils a l'Afganistan, que s'havia d'esborrar rotundament. D'un tret precís, per exemple, escampant pel paviment la seva matèria grisa, tan grisenca com l'entramat del que incumbeix als militars.
Bèsties de càrrega (o Demència)(RepteDLXXXVII)
Quan cau la nit respira alleujat. Tanta feina amb l'aixada l'ha
esllomat i desitja que tothom s'encauï, ara que els animals són tancats
als llocs respectius. Després d'una setmana en aquella vall, sota les
ordres del masover, ajocar-se al mas encara no li és permès, i ha de
seguir dormint a la pleta, com una bèstia de càrrega més, envoltat
d'olor de fenc, palla, fems... No ha perdut la ràbia i l'odi que el
caracteritza i que tant li costa dissimular davant de la gent. Ara, en
soledat, no cal interpretar cap paper i tanca els punys amb ràbia, tot
recordant episodis del passat, que l'han fet fugir sempre. En aquesta
contrada, però, les notícies no arriben amb massa rapidesa. Ni les bones
ni les nefastes.
Amb la navalla a la mà, s'entreté amb una branca de faig. L'aprima i l'esmola, com si fos una estaca. Aquesta nit, la lluna vella il·lumina els camps acabats de sembrar i la fageda s'omple de siluetes fantasmagòriques, però a ell no l'espanten. El gos d'atura se li acosta remenant la cua. L'aparta amb una puntada de peu després d'escopir-lo. Sense cap raó. Igualment, de forma irracional comença a clavar-li l'estaca entre les costelles. Els xiscles llastimosos del ca són esmorteïts pels murs de la pleta. Els animals, però, s'agiten amb nerviosisme. Quan para d'enfonsar-li l'arma improvisada, el toll de sang és evident.
Flaira l'olor ferruginosa, i s'excita. Es dirigeix a qualsevol punt on hi ha animals i, un a un, els sacrifica, en silenci, amb un lleu gruny que acompanya cada nova estocada. Ha canviat la branca per la navalla esmoladíssima. Als seus peus cauen ovelles, vedells, cabres, poltres... La demència homicida no s'atura ni se sacia. Reconeix que necessita més cadàvers, com a mínim, abans que claregi el cel. Pensa en el corral, ple a vessar de conills i gallines, i una truja que gairebé compleix, amb un ventre descomunal. Surt a l'exterior; l'aire fresc l'espavila.
A l'abeurador es renta les mans, tenyides de vermell i adolorides. Se les eixuga a la samarra, heretada del primer pastor que va degollar anys enrere. Esguarda el mas i hi veu la claror d'una espelma en una finestra. Imagina que és la cambra de la filla del masover, de pell blanca i pits petits, perceptibles sota la roba. Aquesta imatge l'excita més encara. Després del corral, sols li restarà el matrimoni, abans d'emmordassar-la i desflorar-la.
Amb la navalla a la mà, s'entreté amb una branca de faig. L'aprima i l'esmola, com si fos una estaca. Aquesta nit, la lluna vella il·lumina els camps acabats de sembrar i la fageda s'omple de siluetes fantasmagòriques, però a ell no l'espanten. El gos d'atura se li acosta remenant la cua. L'aparta amb una puntada de peu després d'escopir-lo. Sense cap raó. Igualment, de forma irracional comença a clavar-li l'estaca entre les costelles. Els xiscles llastimosos del ca són esmorteïts pels murs de la pleta. Els animals, però, s'agiten amb nerviosisme. Quan para d'enfonsar-li l'arma improvisada, el toll de sang és evident.
Flaira l'olor ferruginosa, i s'excita. Es dirigeix a qualsevol punt on hi ha animals i, un a un, els sacrifica, en silenci, amb un lleu gruny que acompanya cada nova estocada. Ha canviat la branca per la navalla esmoladíssima. Als seus peus cauen ovelles, vedells, cabres, poltres... La demència homicida no s'atura ni se sacia. Reconeix que necessita més cadàvers, com a mínim, abans que claregi el cel. Pensa en el corral, ple a vessar de conills i gallines, i una truja que gairebé compleix, amb un ventre descomunal. Surt a l'exterior; l'aire fresc l'espavila.
A l'abeurador es renta les mans, tenyides de vermell i adolorides. Se les eixuga a la samarra, heretada del primer pastor que va degollar anys enrere. Esguarda el mas i hi veu la claror d'una espelma en una finestra. Imagina que és la cambra de la filla del masover, de pell blanca i pits petits, perceptibles sota la roba. Aquesta imatge l'excita més encara. Després del corral, sols li restarà el matrimoni, abans d'emmordassar-la i desflorar-la.
Gàbies (o Càrrega genètica)[64a Crida de VullEscriure]
L'incendi s'inicia en plena nit, sense
causes aparents. Al cap de breus instants, el recinte és una
amalgama de brases i xiscles animals, excepte a la gàbia de l'últim
ximpanzé arribat escasses setmanes enrere. Segueix mut, encadenat i
ert. Les flames el lleparan aviat, li cremaran la pell i el deixaran
en un estat crític, si és que algú arriba abans que l'estança
sigui una massa incandescent. Tanmateix, sembla que l'únic final per
al primat sigui el tràgic: perir, entre cadenes i barres d'acer,
sense la llibertat perduda des que va néixer i que es va agreujar en
ser atrapat pels humans que el mantenen captiu.
Distingeix el terra amb dificultat,
degut al fum, que s'ha estès arreu. Es mareja, perd l'equilibri, es
regira. Els seus ulls encara graven el que succeeix. I sent que el
seu cervell es martiritza amb els fragments de frases dites entre
aquelles quatre parets. Retalls de batusses dialèctiques que el
dugueren a l'atzucac d'esdevenir peça clau d'un experiment. Des
d'aparèixer milers de dubtes i ser desvetllats més tard a les
paraules intel·ligibles per a ell quan discutien i dissertaven, en
base als apunts d'un tal Darwin. Els primats eren el centre
d'aquelles xerrades, peces clau pels gens, pels membres —mans i
peus, palmells i plantes... i el reguitzell d'elements similars que
es tractés— maneres de caminar i de menjar, de...
Tus, és l'única fressa que surt dels
seus llavis. Ha après massa... Atura els pensaments i, amb apatia,
ressegueix els espais que el circumden. Ha canviat res en tants
segles? Estira el fil del que bull dins seu; idees massa elevades per
preguntar-se sense fre el què i el quan i la manera. A pesar de
l'incendi, sembla que se n'alegri. Si algú entrés endins del seu
cap, pressentiria el que sent el ximpanzé ara mateix: alleujament,
principalment. Ni pànic ni res. Se sent alleujat perquè
s'alliberarà d'una vegada per sempre d'aquesta taca vital, que és
esdevenir una baula en la cadena genètica dels humans, que el manté
pres, tan similar als seus parents i familiars... I, ara, a més,
dins d'una gàbia.