L'incendi s'inicia en plena nit, sense
causes aparents. Al cap de breus instants, el recinte és una
amalgama de brases i xiscles animals, excepte a la gàbia de l'últim
ximpanzé arribat escasses setmanes enrere. Segueix mut, encadenat i
ert. Les flames el lleparan aviat, li cremaran la pell i el deixaran
en un estat crític, si és que algú arriba abans que l'estança
sigui una massa incandescent. Tanmateix, sembla que l'únic final per
al primat sigui el tràgic: perir, entre cadenes i barres d'acer,
sense la llibertat perduda des que va néixer i que es va agreujar en
ser atrapat pels humans que el mantenen captiu.
Distingeix el terra amb dificultat,
degut al fum, que s'ha estès arreu. Es mareja, perd l'equilibri, es
regira. Els seus ulls encara graven el que succeeix. I sent que el
seu cervell es martiritza amb els fragments de frases dites entre
aquelles quatre parets. Retalls de batusses dialèctiques que el
dugueren a l'atzucac d'esdevenir peça clau d'un experiment. Des
d'aparèixer milers de dubtes i ser desvetllats més tard a les
paraules intel·ligibles per a ell quan discutien i dissertaven, en
base als apunts d'un tal Darwin. Els primats eren el centre
d'aquelles xerrades, peces clau pels gens, pels membres —mans i
peus, palmells i plantes... i el reguitzell d'elements similars que
es tractés— maneres de caminar i de menjar, de...
Tus, és l'única fressa que surt dels
seus llavis. Ha après massa... Atura els pensaments i, amb apatia,
ressegueix els espais que el circumden. Ha canviat res en tants
segles? Estira el fil del que bull dins seu; idees massa elevades per
preguntar-se sense fre el què i el quan i la manera. A pesar de
l'incendi, sembla que se n'alegri. Si algú entrés endins del seu
cap, pressentiria el que sent el ximpanzé ara mateix: alleujament,
principalment. Ni pànic ni res. Se sent alleujat perquè
s'alliberarà d'una vegada per sempre d'aquesta taca vital, que és
esdevenir una baula en la cadena genètica dels humans, que el manté
pres, tan similar als seus parents i familiars... I, ara, a més,
dins d'una gàbia.
Jaulas (o Carga genética)
ResponEliminaEl incendio se inicia en plena noche, sin causas aparentes. Al cabo de breves instantes, el recinto es una amalgama de brasas y chillidos animales, excepto en la jaula del último chimpancé llegado escasas semanas atrás. Sigue mudo, encadenado y yerto. Las llamas lo rozarán pronto, le quemarán la piel y lo dejarán en un estado crítico, si es que alguien llega antes que la estancia sea una masa incandescente. Sin embargo, parece que el único final para el primate sea el trágico: perecer, entre cadenas y barras de acero, sin la libertad perdida desde que nació y que se agravó al ser atrapado por los humanos que lo mantienen cautivo.
Distingue el suelo con dificultad, debido al humo, que se ha extendido por todas partes. Se marea, pierde el equilibrio, se revuelve. Sus ojos aún graban lo que sucede. Y siente que su cerebro se martiriza con los fragmentos de frases dichas entre aquellas cuatro paredes. Recortes de trifulcas dialécticas que lo llevaron al callejón sin salida de convertirse en pieza clave de un experimento. Desde aparecer miles de dudas y ser desveladas más tarde a las palabras inteligibles para él cuando discutían y disertaban, en base a los apuntes de un tal Darwin. Los primates eran el centro de aquellas charlas, piezas clave para los genes, los miembros -manos y pies, palmas y plantas ... y la retahíla de elementos similares que se tratara- maneras de caminar y de comer, de...
Tose, es el único ruido que sale de sus labios. Ha aprendido demasiado... Detiene los pensamientos y, con apatía, recorre los espacios que lo circundan. Ha cambiado algo tras tantos siglos? Estira el hilo de lo que hierve en su interior; ideas demasiado elevadas para preguntarse sin freno el qué y el cuándo y el modo. A pesar del incendio, parece que se alegra. Si alguien entrara adentro de su cabeza, presentiría lo que siente el chimpancé ahora mismo: alivio, principalmente. Ni pánico ni nada. Se siente aliviado porque se liberará de una vez por todas de esta mancha vital, que es convertirse en un eslabón en la cadena genética de los humanos, que lo mantiene preso, tan similar a sus parientes y familiares... Y, ahora, además, dentro de una jaula.
d.