9/1/15

Claustrofòbia (o Dècades)(REC de la Cadena Ser. VIII; 015)

Immediatament vaig demanar que tanquessin la tapa del taüt i que em deixessin sol. Amb reticència i alguna queixa silenciada per la meva freda mirada amenaçadora, tothom va abandonar el recinte. Ja tindrien temps de lamentar la pèrdua i suportarien el dol tot passant les hores i els dies i els mesos. I arribaria el moment en què ningú recordaria aquesta cerimònia. Això em va fer somriure de forma macabra fins arribar a la rialla. Vaig imaginar els rostres lívids dels que desenterressin el taüt dècades després i veiessin les meves mans en forma d'urpa, intentant sortir del fèretre. Encara que fos voluntària, aquesta broma m'espantava, més per la claustrofòbia que per la mort en si.