És massa aviat per al meu cos que, mig
endormiscat encara, lluita contra la son. Però la feina és la feina. I
una entrevista per aconseguir-la és inclús més important. I ja em teniu
amb ulls lleganyosos esperant ser atès pel cap de personal de l'única
empresa que s'ha dignat a respondre'm en la massiva tramesa de
currículums per tota la província. Les entelèquies fisiològiques, però,
no es poden preveure quan hi ha una modificació en l'equilibri somàtic
d'una naturalesa nocturna com és la meva i la tragèdia pot creuar el
llindar finíssim del mateix i desembocar en un desenllaç fatídic. En
altres paraules, m'orino viu i no hi ha massa marge per a la reacció.
Les múltiples portes que s'escampen pel llarg passadís no faciliten cap
pista de la ubicació d'un lavabo i, com que la noia de la recepció, a
banda d'estrangera, sembla més atrafegada pel funcionament de la
impressora que d'atendre'm i entendre'm, serà impossible localitzar-ne
un abans de ser entrevistat.
Per tant, opto per aixecar-me del seient, recórrer una distància prudencial no massa curta ni llarga en excés i, sobretot, no pensar que em pixo. De la cadira fins a l'espai enjardinat, que hi ha a l'entrada del vestíbul, per exemple. Però el sistema de reg per degoteig del parterre tampoc no m'ajuda i, amb la gota, arriba la font, l'afluent, el riu, la cascada i tot el cicle de l'aigua imaginable fins a la presa, on la comporta ha estat oberta mínimament. És a dir, noto com la humitat m'envaeix el pantaló al mateix temps que una de les portes també s'obre i en surt l'entrevistador. Rumio amb rapidesa per evitar el mal tràngol i la vergonya.
—Avui, precisament, és dia de regar els cactus i la pobra gent que els està observant? —pregunto amb veu alta, palplantat davant d'ell, mentre gesticulo amb exagerada indignació.
Per tant, opto per aixecar-me del seient, recórrer una distància prudencial no massa curta ni llarga en excés i, sobretot, no pensar que em pixo. De la cadira fins a l'espai enjardinat, que hi ha a l'entrada del vestíbul, per exemple. Però el sistema de reg per degoteig del parterre tampoc no m'ajuda i, amb la gota, arriba la font, l'afluent, el riu, la cascada i tot el cicle de l'aigua imaginable fins a la presa, on la comporta ha estat oberta mínimament. És a dir, noto com la humitat m'envaeix el pantaló al mateix temps que una de les portes també s'obre i en surt l'entrevistador. Rumio amb rapidesa per evitar el mal tràngol i la vergonya.
—Avui, precisament, és dia de regar els cactus i la pobra gent que els està observant? —pregunto amb veu alta, palplantat davant d'ell, mentre gesticulo amb exagerada indignació.
Currículos (o Entelequia fisiológicas)
ResponEliminaEs demasiado temprano para mi cuerpo que, medio dormido aún, lucha contra el sueño. Pero el trabajo es el trabajo. Y una entrevista para conseguirlo es incluso más importante. Y ya estoy con ojos legañosos esperando a ser atendido por el jefe de personal de la única empresa que se ha dignado a responderme al masivo envío de currículos por toda la provincia. Las entelequias fisiológicas, sin embargo, no se pueden prever cuando hay una modificación en el equilibrio somático de una naturaleza nocturna como es la mía y la tragedia puede cruzar el umbral finísimo del mismo y desembocar en un desenlace fatídico. En otras palabras, me orino vivo y no hay demasiado margen para la reacción. Las múltiples puertas que se esparcen por el largo pasillo no facilitan ninguna pista de la ubicación de un lavabo y, como la chica de la recepción, además de extranjera, parece más ajetreada en el funcionamiento de la impresora que atenderme y entenderme, será imposible localizar uno antes de ser entrevistado.
Por lo tanto, opto por levantarme del asiento, recorrer una distancia prudencial no demasiado corta ni larga en exceso y, sobre todo, no pensar que me meo. De la silla hasta el espacio ajardinado, que hay en la entrada del vestíbulo, por ejemplo. Pero el sistema de riego por goteo del parterre tampoco me ayuda y, con la gota, llega la fuente, el afluente, el río, la cascada y todo el ciclo del agua imaginable hasta la presa, donde la compuerta ha sido abierta mínimamente. Es decir, noto cómo la humedad me invade el pantalón a la vez que una de las puertas también se abre y sale el entrevistador. Reflexiono con rapidez para evitar el mal trago y la vergüenza.
-¿Hoy, precisamente, es día de regar los cactus y a la pobre gente que los está observando? -pregunto en voz alta, plantado delante de él, mientras gesticulaba con exagerada indignación.
d.