29/5/15

Penitència (o Fragàcia de colònia)[70a Crida de VullEscriure]

Sempre que ha de revelar els pecats comesos des del darrer cop, la tenalla un nus a l'estómac, que no la deixa fins que no s'agenolla davant del confessionari i vomita, fil per randa, el reguitzell de faltes comeses. Sempre, mentre se senya i respon, amb fórmules apreses i repetides, a la silueta del capellà darrere l'espiell, demana que la penitència no sigui massa dura i que s'estigui el mínim temps possible als bancs més apartats, capcota i xiuxiuejant la lletania d'oracions imposades per purgar la culpa i netejar la taca en l'ànima. Sempre, envoltada per l'olor de la fusta rònega i corcada i del fum dels ciris, es mossega els llavis perquè s'adona que, una vegada més, els ulls inquisitius del prevere, que endevina clarament entre els llistons, l'han obligada a no mentir i a recordar les homilies i els sermons escoltats, on el poder de Déu és tan superior com omniscient, omnipresent i omnipotent. Potser si sabés com esquivar aquell esguard, la veritat no sortiria tan a doll i els parenostres i els avemaries no es multiplicarien en un tres i no res. A pesar que sigui la paraula del Senyor...

Sempre que respira alleujada en començar l'última pregària, la fragància de colònia barata l'assetja i li violenta les pituïtàries, com ja ho feia minuts enrere, en plena confessió, talment un cronòmetre que compta dècimes de segon amb extrema exactitud. I sempre que se sent desvalguda i desprotegida, l'ombra allargada i coneguda apareix tot just abans de les sabates lluentes, de la negror de la sotana i de l'alçacoll immaculat, i sap quin somriure es dibuixarà en el rostre del pare Manuel, que se li aproxima calmosament i amistosa, amb l'excusa de parlar de qualsevol minúcia, pura comèdia, o d'haver de canviar d'hàbits vitals per ser una bona feligresa. I, com sempre, es meravella amb l'ametista que llueix en l'anell del sacerdot, que li confereix dignitat i distinció, respecte i autoritat. I només demana que, durant la conversa mantinguda, breu i alhora llarguíssima, aquella pedra preciosa no desaparegui sota els plecs de la seva faldilla, com de costum.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada