Tinc retalls de records de la meva etapa de nena. Difuminats en gran part. Com qui mira una pel·lícula
aclaparat per la somnolència. L'únic que em queda palès són les
penúries que passàvem, la meva família i jo. I la fam... Aquelles
llargues cues per una engruna de pa immenjable, però que ajudava que
el rau-rau de l'estómac es calmés una mica. I la roba heretada dels
germans, sargida vint-i-quatre vegades, apedaçada com aquella època
que ens tocava viure. Imagineu quina cara se'm quedà en veure, al
jardí, una taula ben parada, engalanada, amb el veïnat alegre,
regit per la disbauxa i l'alegria més pura. Els brindis i les
abraçades apareixien del no-res, i fou un dijous sense escola ni
preocupacions. La panxa, al final de la tarda, gairebé m'explotava i
reia, de forma mecànica, en veure els pares besant-se com mai no
havia vist. Anys més tard, vaig comprendre per què aquell 20 de
novembre de 1975 la màgia omplí el nostre jardí.
Penurias (o Época de magia)
ResponEliminaTengo recortes de recuerdos de mi etapa de niña . Difuminados en gran parte. Como quien mira una película abrumado por la somnolencia. Lo único que me queda patente son las penurias que pasábamos, mi familia y yo. Y el hambre... Aquellas largas colas para unas migajas de pan incomible, pero que ayudaba a que el gusanillo del estómago se calmara un poco. Y la ropa heredada de los hermanos, zurcida veinticuatro veces, remendada como aquella época que nos tocaba vivir. Imaginad qué cara se me quedó viendo, en el jardín, una mesa bien puesta, engalanada, con el vecindario alegre, regido por el desenfreno y la alegría más pura. Los brindis y los abrazos aparecían de la nada, y fue un jueves sin escuela ni preocupaciones. La barriga, al final de la tarde, casi me explotabs y reía, de forma mecánica, al ver a mis padres besándose como nunca había visto. Años más tarde, comprendí por qué aquel 20 de noviembre de 1975 la magia llenó nuestro jardín.
d.
Sens dubte, un bon motiu de celebració. La situació estava a punt de canviar, però gairebé 40 anys més tard encara no ens n'hem oblidat. No ens deixen.
ResponEliminaEls mals, no sempre duren per sempre, hi han dies com aquells en que la esperança reneix !
ResponEliminaBon relat !!
recordo perfectament la data ....molts bo deomises! brindem!
ResponEliminaI amb una mica de sort se la acabava aquell "règim" insofrible.
ResponEliminaTinc un conegut que ronda els 70 que cada 20 N es lloga una casa amb una colla d'amics per celebrar-ho amb cava. Salut!
ResponEliminaI aquell brindis s'ho valia i tant!!
ResponEliminaM'agrada la teva aportació.
Aferradetes!
El més xocant i depriment d'aquest bon relat, és que ara també es dóna aquesta situació de pobresa i molts nens, malauradament, passen gana
ResponEliminaUn bon motiu per celebrar, i el millor de tot... un dijous sense escola! jejej. molt bé!
ResponEliminaJo no vaig brindar, massa petit, però em varen donar tres dies de festa al cole.....
ResponElimina