Ànima sacrílega (dibuixet)

La meva ànima sacrílega venera el sacre
Mur del temple del teu cos, laberint on ser
Minotaure i Teseu, amb l'anhel pel moaré
Teixit amb fils d'Ariadnes, somnis de nacre.

I resa en l'església on l'illa és blancor i sorra,
Ofrena a la mar més blava, i als llavis la sal,
I a la nafra d'aquest cor enamorat de l'espiral
Quan el camí ral mai no es deixa ni s'esborra.

I rememora els càntics que exhala la teva pell,
Les oracions que són rosaris plens de besos,
En denes que alliberen amb cadenes els presos

Dits, les tendres nits en què és feixuc el mesell
Delit que em guia aquest esperit heretge, la petja
Que resta, al camp, després del combat i del setge.

Còrpora mediterrània (dibuixet)

Aquesta mar no té barca si no la menes tu,
Aquest rumb, aquesta vida que és l'onada
On convergeix el salobre i la teva mirada,
I la visc per fruir-la mentre afronto el dejú.

Aquesta platja recorda el teu nom, la rialla
Bella i sonora que omple la xardor de l'estiu,
Aquest frec a flor de pell que és sentir-se viu,
Quan em parles, lluny del silenci que amortalla.

Aquest horitzó, fet de límits infinits i d'ulls,
No és la línia que ens separa, quan la matinada
És el capità que ens mena i no ens abandona,

És la rojor dels teus llavis, el bressol de l'ona,
El tresor secret que, en la teva esquena, es bada
Quan descobrim nous motius per evitar els esculls.

Magnànima (dibuixet)

Quin secret forn hi ha en el teu cos blanc,
Calç que ha de cremar-me les entranyes
I el seny, la guspira tendra amb què banyes
A foc aquest cor fet de carn i d'entrebanc?

Quina ignota llar guardes en el teu ventre,
Terratrèmol per descobrir a l'hivern i a l'estiu
Mentre la tardor i la primavera sembren caliu
I fam i set als membres enmig de l'epicentre?

Quin xiuxiueig, quina brisa, quina finestra
Per escoltar, per alenar i per abocar-hi l'ànima
Hi ha en aquest deliri que és créixer i desitjar

La sina que m'alleta els somnis, la mà destra
Que em refugia de la tempesta, la magnànima
Blancor que il·lumina el fosc camí cap al demà?