Per què els passos
han de dur l'estrèpit de la fugida,
El desassossec de veure que les
urpes i els ullals recorren
Els camins rojos de la sang
abans d'obrir la ferida
Entre els membres lassos de ser
escàpols, i encara corren?
Per què el silenci no emmudeix
la fràgil vida en apnea
Ni les ales esteses de la
tenebra més obscura, i sols ajorna
El sofriment entre el vaticini
i la veritat, mentre crea
Mons irreals on l'herba esborra
rastres quan el cos sojorna?
Per què els ulls no abasten
l'horitzó, i la follia es deixa
Engolir endins de l'ànima, en
la falsa certesa de sentir-se feble
I la faula esdevé paraula
tangible, el dol que cal péixer?
Per què, digues, la lletania
d'un nom és la contínua queixa
D'un cor que reclama abraçades
i caliu, i se sent únic deixeble
De la intempèrie, rèmora per
sobreviure abans de néixer?