Per què les veus del passat no
emmudeixen i pedalen
On no hi ha asfalt per transitar, dins
de la memòria,
Aquests bocins de llum que construeixen
una història
Del no-res, entre rialles i llàgrimes,
amb l'aire que exhalen?
Per què no és volàtil l'espectre que
deixen de la infantesa,
Les siluetes que, perfectes, juguen amb
ombres i llum,
I carreguen traülls i tristeses i
alegria sense més embalum
Que aquesta àncora que no es deslliga
però que tampoc pesa?
Per què, per avançar, cal trencar
murs o inclús oblidar mars
Insondables, horitzons que he traçat,
per reptar-me sempre,
En l'ingent món que forma el minúscul
perímetre del teu melic?
Per què, digues, aquestes veus que em
parlen eixorden l'espars
Silenci que anhelo, esborren la quieta
calma que sols s'empra
Quan l'ànima es troba enmig de la
intempèrie i no cerca abric?