Per què les veus del passat no
emmudeixen i pedalen
On no hi ha asfalt per transitar, dins
de la memòria,
Aquests bocins de llum que construeixen
una història
Del no-res, entre rialles i llàgrimes,
amb l'aire que exhalen?
Per què no és volàtil l'espectre que
deixen de la infantesa,
Les siluetes que, perfectes, juguen amb
ombres i llum,
I carreguen traülls i tristeses i
alegria sense més embalum
Que aquesta àncora que no es deslliga
però que tampoc pesa?
Per què, per avançar, cal trencar
murs o inclús oblidar mars
Insondables, horitzons que he traçat,
per reptar-me sempre,
En l'ingent món que forma el minúscul
perímetre del teu melic?
Per què, digues, aquestes veus que em
parlen eixorden l'espars
Silenci que anhelo, esborren la quieta
calma que sols s'empra
Quan l'ànima es troba enmig de la
intempèrie i no cerca abric?
¿Por qué las voces del pasado no enmudecen y pedalean
ResponEliminaDonde no hay asfalto para transitar dentro de la memoria,
Estos pedazos de luz que construyen una historia
De la nada, entre risas y lágrimas, con el aire que exhalan?
¿Por qué no es volátil el espectro que dejan de la niñez
Las siluetas que, perfectas, juegan con sombras y luz,
Y cargan ajetreos y tristezas y alegría sin más carga
Que esta ancla que no se desata pero que tampoco pesa?
¿Por qué, para avanzar, hay que romper muros o incluso olvidar mares
Insondables, horizontes que he trazado, para retarme siempre,
En el ingente mundo que forma el minúsculo perímetro de tu ombligo?
¿Por qué, dime, estas voces que me hablan atronan el disperso
Silencio que anhelo, borran la quieta calma que sólo se emplea
Cuando el alma se encuentra en medio de la intemperie y no busca abrigo?
d.
Potser viure a la intempèrie sense buscar abric no és clamar per un melic?
ResponElimina