A pesar que ja fa estona que s'ha
desvetllat i que és testimoni del dia assolellat que s'intueix a
l'exterior, es deixa endur pel plaer llépol de somniar una mica més.
Perfila dins del seu pensament ingents muntanyes i valls gerdes i
verdes, que es poden escalar i recórrer sense preocupacions ni pors.
Dibuixa paisatges temptadors de ser descoberts amb la inquietud de
l'explorador i els ulls de la criatura que encara habita dins seu.
Recorda fruits i baies, arrels i herbes comestibles per alimentar-se
tot jugant a aconseguir sobreviure en situacions extremes. Repta la
seva memòria per si encara és capaç d'orientar-se amb les
constel·lacions o amb la flaire del vent. Sense artefactes mecànics
tan enrevessats com les ments que els han creat. Així es consola
entre els feixucs barrots que l'atrapen en aquesta gàbia amb el
perímetre limitat, just per fer quatre passes dubitatives i
circulars. Aquesta presó la fa viure entre somnis, que són
vivències del passat, i sap que ha perdut la delícia de ser lliure,
com la resta d'individus que emplenen les altres cel·les. No tenen
massa coses en comú, també ho saben, però la manca de llibertats
és un vincle fort, molt fort.
A pesar que fa estona que és desperta,
aquestes cabòries i imaginacions, amb tints de melangia per allò
viscut i usurpat, l'ajuden a seguir endavant i no esfondrar-se en el
desànim de veure transcórrer el temps sense intuir possibilitats de
canvi ni d'alliberament. Espera la plàtera de gasòfia i d'aigua que
ratlla la potabilitat, que engoleix dia rere dia àvidament per no
sentir fàstics i vòmits. I, de tant en tant, la propina d'uns
esparsos fulls de diari, que devora amb goig. Encara hi troba
resquícies d'alegria en aquests trossos de paper. I fan que retorni
la salvatgia i la tossuderia, tan característica del seu caràcter
temps enrere. Perquè reconeix que cap presó ni gàbia ni tancat ni
filat podrà robar-li la seva naturalesa cabruna. Perquè, en el
fons, segueix essent una cabra a ulls del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada