Bullícia (o Sàvia ignorància)(Minicrida #015.5, de VullEscriure)

Al convent, de rònegues parets ancestrals, no hi ha qui la guanyi a romàntica i a llatinòfila. Sor Àngela és la monja més instruïda i lletraferida que algú es pugui imaginar. I, després d'excel·lir amb el cant del Magníficat, a cada ofici de Vespres, es recull a la seva cel·la i s'immergeix en les seves lectures, tot gaudint del temps d'esbarjo abans del sopar i de les Completes. Darrerament se li inflama el cor amb les paraules i els versos de Dante Alighieri, inspirades per Beatriu, equiparables a la passió que ella sent per Maria i per Jesucrist. Es perd en els passatges melangiosos de la mort de la dama, en el dolor tangible de sonets tristíssims, i en les explicacions redactades personalment pel poeta florentí. Inclús es veu capaç de flairar les ribes de l'Arno, de contemplar la bullícia de Florència en el segle XIII, de plorar per una pèrdua tan aliena a ella. I gairebé no menja i sospira sense raó aparent i pateix una angoixa tan versemblant que la farà caure malalta. Sort que la lectura s'acaba i se sent beneïda, com aquell «qui est per omnia secula benedictus», com conclou el poeta.

Avui, però, 19 d'abril de 2005, la bullícia impera al convent. Perquè, després de dues fumates negres, finalment la blanca ha aparegut a la xemeneia de la Capella Sixtina. Habemus Papam, exclama tothom. Però dins de la ment de Sor Àngela s'alimenta un dubte que la rosega: per què la satisfacció de rebre el nou Pontífex, Benedictus XVI, amb la solemnitat del llatí, ha de veure's eclipsada per la vulgaritat del seu nom en català? Benet és un nom a l'alçada de sa Santedat? Per què no podia ser Benedicte? I, amb tantes preguntes, tem que l'angoixa li arribi realment, i que caigui malalta enmig de l'escenari dantesc del convent. Preferiria haver crescut ignorant...