30/9/14

Pronúcies (anòmales)[Minicrida #004 de VullEscriure; "En blanc"]


Tem el blanc. I quedar-se'n encara més, però el seu posat i la seva fesomia, completament impassibles, en una ganyota d'esbalaïment esmaperdut tan estudiada com artificiosa, enganya qualsevol detractor. Parla sense dir res, sent sense escoltar ni sentir cap mena d'impuls que li digui que segueix viu. Amb el balbuceig de qui encara emet sons però no raona ni produeix idees. Darrere de la tramoia del teatre en què exerceix el seu paper més reeixit, els malabarismes i els jocs circenses es compaginen amb els oxímorons i els embarbussaments. I aquests afers temeraris tenen doble mèrit per la seva limitació en la pronúncia. Però, tot i així, es pronuncia amb frases tan buides com insensates, redactades per no detectar-s'hi cap anomalia dubitativa ni cap dubte anòmal.

Tem el blanc, i també el roig, i qualsevol cromatisme que no sigui afí al seu blau, per si esdevé diana dels dards d'altri si queda in albis, in sæcula sæculorum. Com a l'institut, sempre recorda locucions llatines, que confereixen verbigràcia i seriositat al discurs, per molt ximple que sigui. Ara, però, la suor freda l'envaeix, després d'una nit quasi sense dormir, quan la imatge del President de la Generalitat amb el Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya l'aclapara. Tartamudeja el gallec papissot, i sols sap pronunciar la darrera síl·laba negativa del seu nom.

27/9/14

Rúbrica (o Descendència)[55a Crida de VullEscriure]

Diuen que tenim un germà. Proper, si més no. A Molins de Rei, per a més detalls. I també una neboda, que heretarà tota la fortuna que hagi pogut reunir la nostra família perquè no tindrem descendència. Un germà, el nom del qual no volem recordar, que, segons anem entenent, ens ha fet la vida impossible amb fal·làcies de tota mena, amb paranys tan precisos com revessos. Però, enmig de la desorientació de voltar i vagar en una espiral d'insomni i de fadiga, hem perdut la noció de l'esdevingut. En quin segle vivim? I els corrents del vent que ens duen capriciosament cap allà on volen, sense constància ni resistència.

Diuen que hem llençat per la borda tot l'aprenentatge de la travessia pel desert, com si els molins haguessin esdevingut gegants envers les nostres ales plenes de futur i restéssim vagant per l'espai sideral fins que una ànima càndida ens arreplegui i ens restitueixi el que no volem ni podem recordar. I tornarem a la família pròdiga que hem perdut enmig d'aquest escampall, amb els fulls del calendari amuntegats al nostre voltant. Potser així sí que sabrem posar la data exacta a aquest deliri que experimentem.

Si retorna el germà gran i aprofita per reprendre'ns, com si fóssim una canalla malgirbada i escanyolida que no se sap defensar d'un insult? Premem els punys, ja tacats de sang, al voltant del coll del company de feina. És tan semblant a la fesomia d'aquell germà que ens obliguen a remembrar... L'asfixiarem, sense compassió, amb ulls de ràbia, fins que el darrer hàlit, acompanyat d'un gemec ensordit, em despertin en la demència de nosaltres per esdevenir de nou jo, eixordat per mils de veus que em multipliquen les personalitats que sóc. Al capdamunt d'un aerogenerador, l'homicidi serà la projecció d'un boig feta realitat. Ara només resta la rúbrica. M'abocaré al buit, des dels trenta-tres metres que em separen del terra, al bell mig del Parc Eòlic del Collet dels Feixos.

Demà, amb rigor extrem, una connexió poc habitual descobrirà als teleespectadors l'intrínsec horror de la ment humana. Sense molins ni gegants... Ni jos.

26/9/14

Solvència (o Còmplices)[dibuixet]

Tot per desfullar l'arbre de la vida
I despullar les ànimes en plena agonia,
Quan la fam és carn de dona, i el dia
Comença en el seu ventre de veu humida.

Tot per conservar la llum i l'eixida
D'una porta cap al Paradís, que ens guia
Amunt, fins als límits que vulgui l'aimia,
Mentre la decisió és dubte per la fugida.

Tot per saber que, en el cercle, el quadrat
També existeix, i les formes imaginades
Que es desitgin, avui, demà i sempre.

Tot per aprendre a besar en ser besat,
Amiga, abans que als llavis, amb mirades
Vers el cor que batega i que rarament s'empra.

10/9/14

Nímfules (o Independència)


[per tants dibuixets, a l'amic Ramon Navarro Bonet, en el seu aniversari]

Amic, quan el traç és la força que empeny
Les muses fins al terreny
On l'odalisca i les nímfules
Cerquen mots i colors, vida més enllà;

Quan l'únic límit és la perícia de la mà,
La il·lusió sense ínfules
D'artista perquè és Art
Allò que engendra el teu cap gens avar;

Quan els anys porten saviesa i experiència,
Records i coneixement,
A aquests membres lassos,

Ni el cor bastit a pedaços
No atura la il·lusió combatent
Ni l'home que anhela la seva independència.

2/9/14

Elegància (Melorepte254)


Delicada, com el lleuger frec del llac en la ploma,
La silueta que es dibuixa en el paisatge és calma
I elegància i Univers perenne de bellesa extrema,
Abans que el capvespre obri les portes de la nit.

Eterna, com la solitud dels àngels enllà dels núvols,
La mirada, absorta on comença el món, és blanesa
I immutabilitat i vida salvatge on l'home res no dicta,
Quan s'agermanen, per ser silenci, el temps i els mots.

I l'admiració és el camí a seguir en el vol ras del cigne
Abans de reposar a flor d'aigua, i la pupil·la capta i reté
L'instant bell de la metamorfosi impecable de la Natura.

I la màgia, també a trenc d'alba, és el que acompanya
L'espectacle i la meravella del coll esvelt, els foscos ulls
Que guardaran la puresa i la blancor més nívia endins.

Libèl·lules (o Infància)[dibuixet]

Hi havia moments en què la tempesta era la sina
En flor, amb la calma, ensems, d'un temps innocent,
Amb l'exactitud d'aquell qui, arran de l'alba, endevina
L'horitzó i els núvols, el camí de mar, el bes fervent.

Hi havia instants plàcids de quietud i de frenesia,
En què viure era el present més cobejat, el desig
De beure a doll el mugró matern de la fi del dia,
Del capvespre fet donzella i libèl·lula i lleu trepig.

Hi havia segons sols creats per a nosaltres, amants
De la llum i de l'estiu, de la gravetat en què la fulla
Es gronxa entre els somnis de la realitat de tes mans.

I avui, que desperto al teu recer, la vida és retorn
A la joia d'alenar l'oxigen perfumat amb el sojorn
D'una infància en els teus pits, que el vent despulla.