4/3/14

Tristíssima pèrdua (o Perpètua memòria)

Quando alguém morre ou desaparece, a palavra escrita é a única respiração
[Quan algú mor o desapareix, la paraula escrita és l'únic alè] 

Milton HATOUM (Órfãos do Eldorado)


Tristíssima, com la bellesa de l'àngel
Que encara bat les seves ales, feixuguesa
Endins del meu cor, que són ploma i brisa,
Retalls de records que remouen entranyes.

I hi ha frases tan tenyides de tu que pinto
Racons de l'ànima amb les lletres del nostre
Teu món de ponts de colors i de guspira,
Una esperança efímera i perpètua, Maria.

Delicada, com el destí que hem d'escriure
I que no gosa deslligar els llavis que tatuo
Amb aquesta meva memòria tan capriciosa.

I sé que tot xiuxiueig clama fins on la fusta
Erigeix passarel·les per minvar la sofrença
I la pèrdua i, als nostres peus, la mar brama.

1 comentari:

  1. Tristísima, como la belleza del ángel
    Que todavía bate sus alas, pesadez
    Adentro de mi corazón, que son pluma y brisa,
    Retales de recuerdos que remueven entrañas.

    Y hay frases tan teñidas de ti que pinto
    Rincones del alma con las letras de nuestro
    Tu mundo de puentes de colores y de chispa,
    Una esperanza efímera y perpetua, María.

    Delicada, como el destino que debemos escribir
    Y que no se atreve a desatar los labios que tatúo
    Con esta mi memoria tan caprichosa.

    Y sé que todo susurro clama hasta donde la madera
    Erige pasarelas para disminuir el sufrimiento
    Y la pérdida y, a nuestros pies, la mar brama.

    ResponElimina