Galàxies (Melorepte242)

Vola, arrossega'm amb tu, cap al camp
D'estrelles que erigeixes en el meu món
Cada matí que et respiro, present pregon,
Somni despert del desert de voler besar

Els silencis que engendra el teu reclam,
I m'adonaré que sóc ploma que s'enduu
El vent, també pol oposat per atraure'm a tu,
Gota ínfima enmig de la mar a punt de vessar.

Vola, galàxies enllà, quan el camí és llum,
Claror dels teus pits de meravella, foc i rou,
Joia que resta després del rastre del somrís

Com el bressol suau que em bressa el flum
Que esdevé dins de l'ànima quan et sé jou,
Cadena lleu que em lliga al teu esguard precís.

Efímera trajectòria perpètua (Supervivència III)[RPV276]

Per què he de viure entre el vertigen i el dubte de l'estimball,
En el silenci que talla mots, paraules, mirades inclús, si sé
Que cada nova alba vull despertar al teu costat, Maria, a recer
Del que em digui que estic viu, lluny del malson i del badall?

Per què he de guarir les ferides del buit i del penya-segat
Amb bocins de vida i de desig, amb l'alè que em falla si ets
Agonia que em permet viure, llum que anhelo en l'obscuritat?

Per què he de pensar en tu com el camí dificultós que s'estén
On no hi ha trajectòria per a la breu idea que no s'extingeix mai,
Que resta al fons del cervell per martiritzar-me el seny i l'esplai,
La tranquil·litat que, fins a l'horitzó, causa desassossec i turment?

Per què he d'habitar on el precipici famolenc és el pa de cada dia,
L'oblit i el descuit de saber-te bes i delit inexplicables, si els retrets
Desapareixen quan et recordo, bella i fugaç, on el pont és melangia?

Vigílies [FINAL D'HIVERN de VullEscriure]

Respiro fondo i em bec les llàgrimes. També l'orgull. Accepto els errors, finalment. A aquestes alçades, ja em sento cansada d'haver de discutir i de lluitar contra tothom, inclús la família. Em sento tranquil·la ara, m'ha costat decidir-me però és la millor elecció que podia prendre. Almenys restar en pau amb qui m'ha ofert l'oportunitat de néixer i de gaudir de la vida. Potser amb imperfeccions o amb moments millors i altres de pitjors. Potser inclús he sentit odi per ell, que s'ha esfumat gràcies a l'amor que, dia rere dia, em demostrava i jo li he estat recíproca. Encara que em costi baixar del ruc...

Respiro calmadament, cap indici de nerviosisme en el meu gest o en tot el que pugui esdevenir-se. Les portes automàtiques s'obren al meu pas i ja em sé el camí de memòria. Mecànicament, premo el botó de l'ascensor perquè em dugui a la planta on ell segueix esperant, pacient, amb tota la consciència del món, el que sabem. Em veig reflectida en el mirall quan l'ascensor m'engoleix, retinc el valor que he anat acumulant al llarg d'aquestes vigílies. Ni l'estrebada perceptible quan l'aparell m'allibera em desconcentra. Pare, hem de parlar. Sé que aquestes quatre paraules enceten el discurs que vull seguir sense excepcions ni excuses. I, en veure l'esguard de la meva germana, m'adono que aquestes quatre paraules també moriran al fons de la meva gola, abans que el plor se m'apoderi. Novament, la dalla en la meva vida, la pesada llosa del silenci...

Memòria funàmbula (Supervivència II)[RPV275]

Per què no deixes que l'embat de la nova tempesta
Esborri les antigalles de la memòria, el caprici
Fragant d'un funàmbul que fa equilibris en el desfici
Del meu batec, tornaveu del teu nom de flor de ginesta?

Per què m'embalumes al centre de l'abandó el suplici
I el goig, la set i els llavis, l'escalfor de la conquesta
I el gebre de la derrota, quan enmig de l'onatge resta
La fam, ingent com la mar, de l'atracció pel precipici?

Per què fuges i m'apropes el desig a la bella ferida
Dels teus ulls de sal oberta i reclames la companyia
Que anhelem i que necessitem per gaudir de la vida?

Per què hauria de deixar-te i, malgrat tot, començo el dia
Amb el far dins del cervell, amb el pont que no s'oblida
De retornar-nos besos porucs, tendres mirades, Maria?

Supervivència (Melorepte241)

Per què he de perdre els somnis on el pont

És pronunciat pels teus llavis amb síl·labes

De tornaveu i d'oneig silvestre, on el batec

És una forma de viure tan semblant a besar-te?

Per què he de fingir ser ombra quan esdevens

Absència i promptitud, gest del vent gèlid,

En cada racó on la llum és pell que et cobreix?

Per què el vers ha de ser la sang que recorri

Aquest cos mortal, que agonitza enmig del mut

Silenci de voler raure en braços de la fal·làcia

Si cal oferir la vida per abastar-te en el far?

Per què, digues, si em lligues les mans al rumb

Dels teus ulls de brúixola, i el nord és perdre,

Un cop més, en constància, el seny i la demència?

Tristíssima pèrdua (o Perpètua memòria)

Quando alguém morre ou desaparece, a palavra escrita é a única respiração

[Quan algú mor o desapareix, la paraula escrita és l'únic alè] 

Milton HATOUM (Órfãos do Eldorado)

Tristíssima, com la bellesa de l'àngel

Que encara bat les seves ales, feixuguesa

Endins del meu cor, que són ploma i brisa,

Retalls de records que remouen entranyes.

I hi ha frases tan tenyides de tu que pinto

Racons de l'ànima amb les lletres del nostre

Teu món de ponts de colors i de guspira,

Una esperança efímera i perpètua, Maria.

Delicada, com el destí que hem d'escriure

I que no gosa deslligar els llavis que tatuo

Amb aquesta meva memòria tan capriciosa.

I sé que tot xiuxiueig clama fins on la fusta

Erigeix passarel·les per minvar la sofrença

I la pèrdua i, als nostres peus, la mar brama.