Pletòrica (Melorepte221; 4)

  I ets llépola com la paraula i la mar d'enyors

Quan et penso, com la tarda que sap que aprenc
Dels teus somriures noves llengües, el tardorenc
Idioma nascut dels capcirons en fregar-te el tors.

I ets intrèpida com la boca que ofereix l'avenc
D'aferrar-se a la fressa dels adolescents, amors
Furtius i endolcits pel temps de rampells gords
I dements, fets de pluja que cau i parla i l'entenc.

I ets pletòrica com la fam d'entortolligar les mans
En la febre de la teva pell, que m'espera, el desig
D'enamorar-te en cada nou dia amb ulls galants.

I ets cíclica com l'espiral on m'has empresonat,
Entre els pits i el melic, i esdevinc esbós i pastitx
De l'home que hauria de ser, si em mires, i nounat.

Paciència (Melorepte221; 3)

I només em resta agrair a la vida i a la follia
Sense remei el glop i el doll d'aigua fresca
En la sequera d'un camí que, invariable, tresca
Cap als braços del desert i de la llunyania.

I sentir la gratitud de la mà que rep la llesca
De pa reconfortant, tan necessària com el dia,
I l'almoina d'una boca que parla i engresca
El cor amb el desig del bes, que dins seu nia.

Diràs que és amor, això que ens mou, amiga,
Aquest terratrèmol que des del despertar fustiga
Els membres i els obliga a avançar i fer drecera?

Diré que ets meva si em sento teu, camp i espiga
Sota la llum d'un sol que ens vigila, i l'ull se'm lliga
Al teu iris, i, pacient, sé que demà acabarà l'espera.

Gràcies (o Quilòmetres)[Nit de Lletres; 5 {Gratitud}]

 [Nit de Lletres, de VullEscriure]

Plou. De nou plou. Com la matinada en què la va conèixer. Aquells llavis sota la pluja, agraïts i tan tendres, es deixaven besar i mossegar, amb la gratitud de qui ha esperat tota una vida per ser feliç, amb l'alegria de tastar aquella carn amollada de la persona que l'havia fet trontollar minut rere minut d'ençà de conèixer-se. I es deixava conquerir per dits, fins a aquell moment, aliens a la seva pell, embolcallar per ulls que detectaven els detalls de la seva silueta sota la roba, oferint-se al desig d'aturar els rellotges perquè el temps hi quedés empresonat. No volia pensar en el moment del comiat; li venia la recança de la tristesa més extrema, de la ràbia més aguditzada. Pensava en els quilòmetres que els separaven i que encara els separen, que els havia recorregut amb un rampell foll i incontrolat, perquè no hi havia llera que pogués engolir aquella torrentada de ganes de devorar-se amb tots els sentits, de totes les formes. Avui plou, com aquella matinada en què, dins de la memòria, van deixar-hi aquells minuts d'amor i d'altruisme, de gratitud cap a la persona capaç d'encendre fogueres d'entusiasme que, mesos després, encara resten enceses, i sense indicis de voler-se ni de poder-se apagar. Mentrestant, aquesta pluja segueix apareixent, renovant el record d'aquella primera matinada. I sols els queda donar-se les gràcies. Si és que hi ha coses a agrair quan dues persones se senten connectades pel sentiment, que és la gratitud de l'amor pur.