El manament era clar i concís. Construir una arca abans que les aigües
cobrissin la totalitat de la terra, per encabir-hi una parella d'animals
de cada espècie i, junt amb la seva família, poder-se salvar. Però
trenta-nou dies després, ni un bri de pluja ni tan sols núvols fan acte
de presència al cel. Tot i que esguardi l'horitzó dia i nit, en lluna
plena o enmig d'un sol que esparvera. Tanta observació, però, li ha
omplert de miratges la vista, al·lucinacions potser. Girafes i més
girafes que s'acosten, que passegen al seu voltant i, sobretot, que
ignoren aquella enorme embarcació. Tants dies i maldecaps per si feia
curt amb les dimensions, i tota la despesa de fusta i claus i brea per a
calafatar-la completament contra temporals i onatges violents. Sap que
són miratges per la quantitat de calaixos que, en reguitzell, s'alineen
pels seus cossos allargats. Però tan vívids com els elefants que van
apareixent darrere seu, de potes llarguíssimes i primes, com les
siluetes fantasmagòriques que van en corrua i se li aproximen.
No hi ha parelles animals, només girafes i més girafes, calaixeres
senceres que l'embolcallen en una espiral infinita. Olora l'aire i put a
salvatgina assilvestrada, a roba i a càmfora. Tot fa ferum a
conspiració divina, a fal·làcia, a engany, i Noè no sap què dir de tota
aquella farsa... sobretot en veure el seu nét Canaan, que encara no ha
nascut, vestit de mariner i alçant la pell de la mar per veure-hi què
s'hi amaga a sota. O potser es tracta d'Hèrcules... Ara ja dubta de tot
i, enmig del somnieig, Salvador desperta i es dirigeix a l'estudi. Li
bullen idees dins del cap i el pinzell llisca damunt del llenç.
Oníriques al·legories zoomòrfiques impossibles que plasmarà amb total
naturalitat de geni.
14/4/13
Àlgebra, càrrega (o Única trajectòria II)[Melorepte220; 2]
He escoltat el ritme del cor que dins meu batega
Elemental de voler emparellar l'oli i l'aigua, l'herba
I el desert, la llunyania i la carícia, mentre et parlo.
He endevinat trajectes curts per a la joia de viure
Amb paradoxes perfectes que, soles, s'amunteguen
Lentament per sentir-se lliures dins de gàbies de vidre
I l'únic indici de respir és l'ofec esquiu d'una conversa.
He despertat amb l'aigua glaçada al rostre i amb el jou
D'aquesta càrrega que engoleix el sol i la claror i l'oxigen,
Devorament famèlic de qui es rendeix quan el trepitgen.
I he experimentat la buidesa del mot quan ha mort el llavi,
I ja no hi haurà fre en l'arrossegament d'un naufragi tit(r)ànic (*).
En silenci callat, la pedra rodola fins al fons del fosc pou...
(*): titànic, o bé, tirànic; indistintament, opcional per a qui llegeixi aquest intent de sonet.
Misèria (Relats conjunts)
[...aprofitant l'avinentesa del Centenari del naixement de Salvador Espriu, també...]
Al prat de l'herba molla
hi ha verí d'escurçó:
s'emplenaran de sobte
aquests meus ulls de mort
Salvador ESPRIU.
...Però em defenso
De la fam
Del feroç Drac
Amb les paraules
Que ressonen
En l'atzucac
De la nit.
Deixo allunyats
Tant l'enveja
Com el verí,
Perquè, en el torb,
La seva ira
Pugui morir
Sens despit.
Só la falena
Qui recapta
El brut argent
Del miserable
I de la meva
Ombra morent.
Sóc bufó
D'humil, morta
Cort de reis orbs,
On el voraç
Drac la gana
No apaga mai?
Surto del jaç
D'escurçó
Per a caure
En les urpes
Del repulsiu
Monstre: remou
Mes entranyes
I encén, aspriu,
El seu foc,
Cremant vilment
La veu calma
De l'esvoranc,
El sord cadí
De la cruesa
Del crim de sang
Del badoc.
Fa rendir-me
La feixugor
De ses sentors,
Que m'envolten
I es tornen
Negres voltors
Del fals Drac,
Que lentament
Mengen, nafren
El fetge sa.
El meu turment
Serà odi,
Udol del ca
Més manyac,
Esdevingut
Llop per a atacar
L'home del sac.
