Solitària planúria (o Quilòmetres exànimes)(Relats Conjunts)

La senda és llarga, extensa i, malgrat el seu aspecte, gens fàcil de recórrer. Trobaràs els perills de la nit més obscura, el desànim que habita les venes, la quietud del silenci quan és amarg cada mot que no pots pronunciar degut a la soledat forçosa. Mira enllà, cap al capvespre sangonós que tenyeix els núvols i els somnis: ha vingut per a guarir ferides amb sal, amb sorra, que mastegues en despertar. La timba, que s'enlaira per fer-te caure al buit, té el nom de les llàgrimes plorades.

Sigues pelegrí, com llop solitari enmig de la multitud. I construeix el teu camí entre els records i l'esperança, la imperdible, verd maragda com els ulls que et devoren quan t'observen; sigues romeu i eremita, i en la carn notaràs allò que sembla que hagis perdut. En la planúria, el sol és més mordaç i crea miratges, que pots creure o deixar enrere. Caminaràs, llavors, o faràs marrada per retornar al punt de partida? Facis el que facis, la mà estesa sempre apareixerà, en l'indivisible horitzó.

Només fa falta ser agosarat per creure en un mateix...

Relats Conjunts