In-de-pen-dèn-ci-a (o Vèrbola pretèrita)

De vegades, el comiat no arriba amb paraules; són gestos i accions que, lentament, obren camí enmig d'una ferida, que no sagnarà per molt que hi furguin les vexacions o els insults.

De vegades, escoltar el so de la pluja en el veïnat aixopluga de la tempesta futura, quan l'aigua ha estat mar d'intempèrie des de l'inici, allà on l'horitzó delimitava els somnis.

De vegades, la vetlla és el preludi d'una albada esplendorosa, on el passat SOLS és un cúmul de vivències, on la llibertat té el nom del vent, sense carn feta llast ni segles de cadenes.

De vegades, despertar és enlluernar-se al primer moment per seguir el camí veritable, cap a la llum i que la defallença no aparegui mentre es fa via cap a la independència.



**La meva participació en la proposta de la cadena de blogs, seguint a en Gazophylacium i enllaçant-lo amb en Deric