Entre línies (Repte ClàssicDXXXVIII)

El jove s'atura davant de l'aparador. A través del vidre la veu. Segueix tan preciosa com la darrera vegada que la va veure. Avui, però, el seu canvi de pentinat l'afavoreix encara més. Mira i remira les portades dels llibres exposats. Una mera excusa, perquè no són els llibres el que més s'estima. La noia feineja mentrestant, aliena a aquelles mirades sotjadores. Recol·loca els exemplars que han estat consultats i fullejats per la clientela indecisa, supervisa l'ordre de les lleixes, que no es barregin les editorials ni s'alteri l'ordre alfabètica. Mira el rellotge com un costum adquirit més que per informar-se de l'hora. El jove li veu de nou el tatuatge al canell, just dissimulat per la corretja però que ha vist més d'un cop en allargar-li el canvi. Un escorpí i unes lletres que no sap distingir ni llegir. Potser el seu nom...

La noia torna al mostrador. La melodia d'un telèfon mòbil trenca el silenci que regna dins de l'establiment i, quan prem el botó de despenjar, la seva veu càlida regira l'ànima del jove, que gairebé ha estat descobert per ella en el trajecte al mostrador. No espera que s'acabi la trucada i entra dins de la llibreria, cap al fons, ben allunyat d'ella per no ser indiscret. La noia ha abaixat el to de veu instintivament i xiuxiueja frases que esdevenen inintel·ligibles. Amb monosíl·labs i complicitat furtiva, exhaureix els darrers segons de la conversa telefònica. Un Jo també a tu; fins després la conclou. I guarda l'aparell a la butxaca del seu abric.

Que et puc ajudar?, li pregunta al jove. I ell, tímidament, esbossa una negació amb el moviment del seu cap. No gosa mirar-la massa, ni tampoc tocar els llibres estesos com a reclam de novetat per a qui entra a l'establiment. Totes aquelles portades ben vistoses l'encisen. Les lletres amb colors llampants, les imatges triades, que volen resumir el contingut del llibre o ser esquer per a qui no sap prou bé què busca o què vol trobar...

El jove clava la mirada en una portada que li resulta familiar, com si llegís entre línies. Una pintura de Manet, de la que n'ha sentit a parlar des de petit, perquè hi havia una reproducció al menjador dels avis. Agafa el llibre sense mirar res més i s'acosta al mostrador. Se sent observat per ella i es ruboritza. Va brut i encara amb l'uniforme de la feina. És per regal?, pregunta de nou la noia, amb una veu encara més càlida que el fa trontollar. Balbuceja una negació, a la que li sobren lletres pertot arreu. Sua, se sent roig al màxim i no veu el moment que el tiquet de compra s'imprimeixi, li cobri i fugi de la llibreria. Encara queda el suplici del frec dels seus dits en retornar-li el canvi al palmell. I aquell gràcies tan efímer com tendre que li recorre l'espinada. Aquest cop hi afegeix una frase que el mata: Espero que t'agradi i la propera vegada en parlem, que també el vull llegir.

Marxa esperitat de la llibreria. És home mort si no inventa excuses per a posposar aquesta nova trobada. Li dirà que encara no l'ha llegit o que li han pres, o que sa mare se l'està llegint i que no se'l vol tornar... Qualsevol cosa abans que parlar amb ella. Llença el llibre a la primera paperera que troba, com la resta d'exemplars que han acabat de la mateixa forma només pel plaer dolorós de veure la noia uns minuts. Un amor tan impossible com el que sent pels llibres que no és capaç de desxifrar i llegir, perquè és gairebé analfabet.