Meu. És meu. De ningú més que
meu. L'he vist jo abans i aquest lladregot ja té prou pena de no
tenir ni un mos per dur-se a la boca. Però sí que té la indecència
de demanar una almoina o de regirar qualsevol embalum del meu barri.
No em provoca cap llàstima, a mi no m'enganya, amb aquesta
fotografia llardosa i descolorida, magrejada i escantonada que fa
angúnia de mirar. I put a alcohol. Per a què demana la xavalla, per
malgastar-la amb un got de vi a qualsevol bar obert? Ja pot
oblidar-se de mi, que marxi d'aquí i que deixi aquestes bosses on
les ha trobades.
Meu. És meu. Tot el que pugui
veure's en qualsevol racó és meu. I les mans plenes d'enveja no
embrutaran ni violaran l'harmonia del seu conjunt. He d'afanyar-me,
però. Abans que sigui fosc i tard, abans que arribi el final del
sopar i el veïnat s'alliti. Al parc quedarà aquell cretí que
sempre vol robar-me, treure'm el que em pertany amb la rapidesa i
l'astúcia de la fura. Jo sóc més llest, i m'espero que la beguda
el deixi fora de joc. No serà la primera vegada que es desperti
sense la flassada de cartrons i diaris. Tampoc amb el carretó que,
junt amb el gos petaner, arrossega pertot arreu. Ja se sap, això de
dormir al ras té els seus inconvenients.
I li passa per tocar-me el voraviu,
i intentar manllevar-me el que és meu. Meu i de ningú més. I que
gosin treure-m'ho o descobrir l'amagatall on guardo el meu tresor.
Se'n penedirà d'haver nascut... Mastega les paraules mentre
s'encamina cap a l'apartament. Carrega quatre bosses del supermercat,
que ha trobat durant el seu passeig. Seran la nova adquisició per
engrandir la seva fortuna, que empudega tota l'escala. Els veïns
suporten una mica més, perquè saben que la tramitació ja està
endegada. Però el que ningú no sap és la quantitat de deixalles
que l'ancià guarda zelosament, que ha perdut el cap arran de la mort
de la seva esposa. La guarda amb el mateix zel com el vell avar que
compta mil cops les monedes i que desconfia de tothom, fins i tot de
la seva ombra.