12/8/12

Parèmies (Minirepte47)

El pare sempre deia que era enamoradís de mena i que les dones em farien patir. Com parèmies particulars. O vaticinant l'aparició en la meva vida de la Sarah, l'estiuejant belga, adolescent com jo, que s'allotjava, amb els pares i el germà, a prop del restaurant on vaig començar la meva carrera de cambrer. D'ençà que la vaig veure un matí que es dirigia, amb la seva mare, cap a la platja, vaig saber que era la dona de la meva vida. Sobretot gràcies a l'aval d'una altra parèmia paterna, Els testos s'assemblen a les olles. Perquè la seva mare era esvelta, preciosa...

I així passava els dies, amb una ànsia per observar-la, ben embadalit, evidenciant que la mirava mentre es dirigia a la platja. O quan venien a fer el cafè de després del dinar, ella em somreia, per correspondre'm, i alguna caiguda d'ulls se li escapava. Però el dia del comiat va agafar-me desprevingut. Tot i que el rumor va estendre's entre nosaltres el matí anterior al que marxaven. A l'hora del cafè, només van venir per acomiadar-se de tot el personal. Els tres petons de rigor van augmentar la flama encesa, irremeiablement. I un tot ziens, schoonvader (*) xiuxiuejat tímidament al seu pare van acabar de mostrar-li les meves sinceres intencions.

Ara, trenta anys després, encara em mantinc fidel als meus principis. No m'he casat amb cap dona per no estroncar un camí ideal al costat de la Sarah, per si, tard o d'hora, es decideix a tornar... 


(*) fins aviat, sogre

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada