(a)dol(esc)ència (Niporepte40)

Mil papallones
En el ventre. I els teus llavis
I tes mirades...
(L'amor primerenc sempre
Es fa lloc dins de l'ànima).    

 

Àmplia

Marxo com un immòbil fugitiu
I tinc les pupil·les plenes de tu,
La plenitud suprema que ningú
No veu però dins del meu cor reviu.

Camino per acabar amb el dejú
De passes incertes en sòl esquiu
I sé que, al cap del camí, es contradiu
I s'apaga el sol quan ton esguard lluu.

I aquest amor neix, creix, s'eixampla, brilla
Enmig d'adversitats, en la nocturna
Bellesa del teu cos, que es torna urna
Rica, àmplia quan la paraula perilla.

I, d'aquesta barca, seràs la quilla
Per vèncer la galerna més saturna.

Babilònia (Niporepte39)

Als teus peus, l'aigua
Per duplicar l'esvelta
Figura teva,
De la ciutat emblema
I motiu de disputes.

Somnolència prismàtica (Niporepte38)

Com si la porta
De la llum fos el prismaDels somnis, l'obro.

Insània (o Eclíptica)(Écija màgica)

He testimoniat el solstici etern
Del teu cos -insomni, mort plaent i vida-,
Que és la guspira de l'incendi creixent
Quan apareixes en la penombra nua.

He endimoniat l'infern d'aquest hivern,

Fet d'espera pacient, de veu humida,

Perquè la carícia sigui el teu present,

L'ofrena sincera que el meu cor traspua.

He somniat despert, enmig d'un compendi
De demandes delirants en reguitzell,
Que, des d'a trenc d'alba, arribi ja la nit.

He afegit un bosc d'esguards a aquest incendi,
La insània que comença a la meva pell
I esdevé desig al fons del teu esperit.

Currículum (Híspalis càlida)(Melorepte192)

Vindrà el demà mentre segueixi ancorat
En la paleta destrossada d'ahir,
La policromia d'un únic color
Que és el teu record, quan m'envaeix el cap?

Vindrà el bàlsam, la barca que salva i sap

Els rumbs al sol ixent, lluny de la foscor,

A la direcció única del lli

Dels teus ulls profunds, oberts de bat a bat?

La nit serà experiència sens descans,
El desig per la teva pell a les mans
I al cor, com un tafur amb la millor carta.

I la vida, des d'ara mateix, serà
La gràcil satisfacció de sumar
Un nou jorn a aquest ofici d'enyorar-te.

Transparència factícia (RPV216)

Diré mandràgora, benjuí, gripau,

I el conjur de la tempesta serà escriny

Badat per als segles que vinguin, l'enginy

De viure en un únic cop l'eternitat.

Diré translucidesa, farga i afrau,

Xiuxiueigs que borbollen a foc lent, viu

En l'alambí, amb verí d'escorpí, gasiu

Com la pedra factícia de la maldat.

I seré opacitat per a la meva ombra

Mentre digui reguitzells de mots, paraula

A paraula, i galopi a lloms d'una escombra,

I seré aliment de la foguera, baula

En aquesta cadena al voltant del boc,

Transparent barjaula com el vers que sóc.

Entre línies (Repte Clàssic DXI)

Hem tornat a Lisboa deu anys després del nostre viatge de noces, la Xènia i jo. En aquella ocasió, la fatalitat va acompanyar-nos durant gran part de l'estada. Primer, una càries poc oportuna va fer-me la guitza i, quan vam aconseguir localitzar un odontòleg tan car com simpàtic, que va extreure'm la peça amb poca anestèsia i sense esperar que la inflamació disminuís una mica, un mal pas va deixar-me fora de joc per la resta del viatge.

Per això, la proposta sorpresa no m'acaba de fer el pes. La gent diu que sóc negatiu de mena, però la capital portuguesa em porta malastrugança. Seran les brises atlàntiques o aquest accent tan apegalós que, gràcies al futbol, se'm fa més insuportable. Intento no pensar en el viatge de noces i gaudir de l'estada. Tot i que, ara és la Xènia qui ha caigut. Una gastroenteritis, o un mal de ventre, que li dèiem en la meva època de nen, per haver menjat marisc en mal estat, de ben segur. Mai no entendré aquesta dèria seva d'endrapar, sense cuinar-les, ostres, cloïsses, escopinyes, o les petxines de noms estranys que escridassen les peixateres amb mostatxo i davantals llardosos!

L'he deixada a l'habitació de l'hotel, massa sorollós per al meu gust. Que estigui tan cèntric ja és un desavantatge i la Xènia sap que no tinc mandra de caminar. No sóc d'agafar el cotxe per anar a buscar el pa a la fleca de la cantonada, jo! Avui m'he escapat amb l'excusa de passejar per la ciutat lisboeta i, de pas, gaudir de la solitud mirant quatre aparadors de llibreries, que això almenys sempre ve de gust, ja sigui en aquesta maleïda ciutat. No trobaré la Livraria Lello e Irmão, de Porto (al meu parer i al de molta altra gent, la més bonica del món...), però la fama de les d'aquí tampoc és tan dolenta. Miro la guia i la memoritzo un xic més, i no hauré d'estar contínuament consultant-la. Ubico la Rua Poço dos Negros, al Bairro Alto. Allà diuen que s'hi troben bones ocasions, a la Livraria Avelar Machado. Aniré més segur i menys perdut si guardo la guia, i no seré presa fàcil per als lladregots.

Entre volums polsegosos —no són massa polides les persones que duen el negoci—, trobo llibres prou interessants per remenar i escollir-ne només un parell. Tampoc és cosa de carregar pes a dojo i que a l'aeroport em martiritzin amb taxes extres... Però no sempre es troben per casualitat els dos volums de la Correspondência de Fernando Pessoa en portuguès original, i ho aprofito. Pago un preu que, al final, m'ha semblat un pèl excessiu i marxo sense queixar-me. No vull problemes amb aquests bàrbars que xerren estrany. Trec el primer volum (de l'any 1905 al 1922) i el fullejo. És massís, els tons blau marí i negre m'han agradat més que el preu. Hi ha cartes en anglès i en portugués, a simple vista, llegeixo mentalment frases de línies a l'atzar. A Ofélia Queirós, a Camilo Pessanha, a Geraldo Coelho de Jesus... He d'esquivar la gent, que quasi topa contra el llibre, no miren per on caminen, aquests salvatges! A la pàgina 207, la carta número 88, dirigida al caro Côrtes-Rodrigues, esmenta la Livraria Brasileira, de Lisboa mateix. Hauré d'investigar millor...

La xafogor no ajuda massa per caminar enmig de la gentada, i menys quan put a suor i s'escridassa per xerrar. Baixo de la vorera sense deixar de llegir pàgines aleatòries de la nova adquisició. El que capto alternant línies i en una lectura ràpida per damunt em dóna un llenguatge pompós, molt adient per al personatge que era Pessoa. I la Cafeteria A Brazileira no cau massa lluny, d'aquí, a la Rua Garrett, penso. I seré en territori pessoà al 100%. El seu vi m'aclarirà les idees i em baixarà el mal humor que em provoquen aquestes riuades de gent. El clàxon de l'autocarro número 758 m'espanta i evito que m'atropelli tirant-me cap endavant i quedant enmig de les vies de l'elétrico, en el precís moment que el comboi número 28E avança l'autocarro per cobrir la seva ruta. En el precís moment que m'adono que és perillós llegir entre línies...