Dèspotes (Melorepte155)

Amb el so mil·lenari de la música lluita,
Fins que les fronteres caiguin als peus,
Germà, i en la terra bufin vents de llibertat,

Vents que derroquin dèspotes, clares veus
Que enderroquin murs d'absurda crueltat,
D'una opressió que, constantment, ens acuita.

Per què no podem escopir a la cara de l'escòria
Si és la gangrena que desapareix si s'amputa?
Per què si només són un grapat de fulls de ruta
En blanc que no ens duen enlloc, sense història?

Amb la llengua mil·lenària que ens agermana,
Germà, amic, cantaré lliurement amb ràbia i odi
Perquè se m'escolti pertot arreu, amb un codi
De pau, de clam -els mots que la terra em demana-.

Trajectòria (Minirepte8)

Quan m'apropo a la finestra, el veig. El fàstic que em provoca la seva visió m'acumula insults a la boca, que mastego entre dents i en veu baixa. L'odi és tal que tanco amb força les mans. M'esbatussaria amb ell fins que deixés de respirar. Fa tant que el vigilo que sé que és el meu enemic, l'enemic que, calladament, em provoca una ràbia descomunal.

Avui, però, he fet un pas més en aquest estat. Vull acabar amb la seva presència encara que hagi de pagar un preu massa car per això. Observo cada detall del seu rostre, el miro fixament als ulls i gairebé puc saber què pensa. Sabrà què penso jo? Sí, el vull matar. I res no m'aturarà, avui no. fins i tot, sabré quina trajectòria recorrerà la bala que surti del canó.

Trec el revòlver i dibuixo un somriure lleu. De què riu ara? Com si es mofés de mi... Empunyo l'arma i la decisió ja està presa. Esborraré tot bri de vida d'aquests seus ulls, aquesta ganyota odiosa que es perfila en els seus llavis. Alço el revòlver i sé que, en prémer el gallet, ja no podré afegir cap més paraula en aquest relat. Però hauré acabat amb el meu enemic interior, que sóc jo mateix.