Fins que les fronteres caiguin als peus,
Germà, i en la terra bufin vents de llibertat,
Vents que derroquin dèspotes, clares veus
Que enderroquin murs d'absurda crueltat,
D'una opressió que, constantment, ens acuita.
Per què no podem escopir a la cara de l'escòria
Si és la gangrena que desapareix si s'amputa?
Per què si només són un grapat de fulls de ruta
En blanc que no ens duen enlloc, sense història?
Amb la llengua mil·lenària que ens agermana,
Germà, amic, cantaré lliurement amb ràbia i odi
Perquè se m'escolti pertot arreu, amb un codi
De pau, de clam -els mots que la terra em demana-.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada