Òrfena llàgrima bèl·lica (Melorepte154)

Per a què serveix la guerra, mare, si quedes òrfena
I perduda en l'absència de qui ha caigut en l'absurd
Combat d'homes que no saben la sang que s'hi vessa?

Què mou les idees buides d'un cervell que ofrena
Amb vides innocents l'assassinat i el converteix en furt,
Amb medalles a l'homicida, sens remordiment ni pressa?

Per a què serveix la guerra, mare, si deixa el bressol
Vacant, la llar destrossada, la família defenestrada,
I resta en tranquil·litat qui l'havia provocada? Per a què?

Prega perquè acabi aviat i retorni el fill, el marit, el germà,
I que els malsons desapareguin paulatinament cada
Nit en sentir, de nou, llur presència, llurs cossos, llur alè.

Per a què serveix la guerra, mare, si et deixa òrfena
D'aquells qui estimes i amb els ulls plens de llàgrimes?

Residència (II)[Itineràncies poètiques III, 89]

[seguiment extraoficial del poema El revers, d'Helena Bonals]


Deixa'm residir entre els batecs del teu cor,
En el ressò que et sustenta la vida,
En el bri més minúscul de la teva pell:

He descobert la necessitat massa tard
Però m'hi aferro amb l'afany del moribund
Que sap que la darrera esperança no fuig
Mai, amb la fam de qui anhela estimar.

Dàlia (Itineràncies poètiques III, 88)

[seguiment extraoficial del poema Jardí florit, d'Anton]


Un jardí fèrtil
Per a la dàlia tendra
Que endins s'escola,
Amb la quietud clara
De qui estima la vida.

Infància (II)[Itineràncies poètiques III, 87]

Amb la giragonsa constant,
Escric i espero els mots
Que ajudin a bastir un nou
Poema;

Igual que espero el frec
De llavis de qui és lladre
De repòs i instigadora
D'insomnis.

Tornaré a la innocència
D'una infància que reclama
Tendresa,

A la paciència que s'inquieta
Quan els segons són segles massa
Immòbils.

Itinerància poètica (Itineràncies poètiques III, 86)

Això és el que ofereixo:
Versos i mots vinguts del cor,
Estrofes carregades de mi
Perquè em coneguis lentament.

I una garlanda que accentuï
La profunditat dels teus ulls,
Que sotgen qualsevol racó
Del món, com qui busca la vida.

Això és el que t'ofereixo:
L'oxigen a flor de pell, i el bes
Que sembri passió en els llavis.

I enfilalls de mots, un devessall
De ritmes per esdevenir vassall
Permanent en el reialme del teu cos.

Música harmònica (Itineràncies poètiques III, 85)

Negar el desig creixent d'apropar-te
És esdevenir cec per contemplar l'alba
I callar dins de la boca els elogis.

Pètal, tija, corol·la, música perfecta
En l'harmonia del cosmos que basteixo
Dia rere dia amb els mots que recullo
De qualsevol llamborda que trepitgis.

Preferir l'ànima silvestre de la solitud
És tastar el silenci amb l'obligació
D'albergar-lo eternament, a contracor.

Coloració del món, rostre de la Natura,
I els teus ulls em miren i em criden
I em sembla que engloben tot el necessari
Per recomençar la vida. Sense mirar enrere.