Per lluitar envers fantasmes
De la demència.
Has buscat el naufragi
En els fulls de la vida,
Fràgil, efímera
Bitàcola de l'home
En plena angoixa.
3/7/11
Bitàcola (Itineràncies poètiques III, 12)
Per lluitar envers fantasmes
De la demència.
Has buscat el naufragi
En els fulls de la vida,
Fràgil, efímera
Bitàcola de l'home
En plena angoixa.
PÈrfida COherència REScissòria* (Melorepte151)
Que clama i reclama justícia
Enmig de la immundícia
Que han escampat quatre fills de desconeguda*.
Campanades a morts, güell que no necessita paraules
Per saber què significa
Allò pres que dignifica
Els cossos caiguts pels qui no tenen mares sinó fantasmes*.
I durem la lluita dins de la sang, per sempre, en les entranyes
Que recorden el cop,
El tret, la pólvora d'aprop,
I les cicatrius que ens marquen el cor contra gents estranyes*.
I durem l'orgull de la nostra naixença per tots els racons,
Fins als confins del món, sense escoltar aquests pregons*.
PS: cada asterisc cal tenir-lo en compte. I cada rima ha de ser consonant. He substituït la paraula que hi escau per una de més 'poètica' i no posar-me al nivell d'assassins i/o de cabdills. El títol original queda en majúscules, però també el títol opcional té la càrrega de protesta que hi ha en el poema. Encara que passin mil anys...
Carícies funàmbules (Itineràncies poètiques III, 11)
[seguiment extraoficial del poema Una vesta rònega, de Francesc Mompó]
És clar com la llum a trenc d'alba,
Com les paraules tendres dites a cau d'orella
Pels amants que no esmercen besos ni fam
Ni somnis per dedicar a la carn tota l'atenció.
És pur com l'aigua que s'escola entre les muntanyes
En el desglaç, com la joia de saber-se desitjat
I córrer el risc del funambulista que, sense xarxa,
Travessa la corda i desafia el buit per una carícia.
És vil com el sopluig que ofereix la intempèrie
I l'abandó, salms de l'oblit que es reciten de memòria,
Però no salven de la fadiga del canvi constant,
Del vertigen que ofega i asfixia, i que consola.
Paradoxa i contradicció de plaers i sofrença,
Però el dolor també és part de la vida.
Com les paraules tendres dites a cau d'orella
Pels amants que no esmercen besos ni fam
Ni somnis per dedicar a la carn tota l'atenció.
És pur com l'aigua que s'escola entre les muntanyes
En el desglaç, com la joia de saber-se desitjat
I córrer el risc del funambulista que, sense xarxa,
Travessa la corda i desafia el buit per una carícia.
És vil com el sopluig que ofereix la intempèrie
I l'abandó, salms de l'oblit que es reciten de memòria,
Però no salven de la fadiga del canvi constant,
Del vertigen que ofega i asfixia, i que consola.
Paradoxa i contradicció de plaers i sofrença,
Però el dolor també és part de la vida.
Reflectància refractària (Itineràncies poètiques III, 10)
[seguiment extraoficial del poema Mirall trencat, d'Anton]
I en el mirall trencat resta cada imatge
Que s'hi ha reflectit o el seu esperit
Rebel s'allibera del llast del tornaveu?
Confon la realitat del miratge
I creuràs que tota foscúria és nit,
I la vida un regne perdut sense hereu,
Home de pedaços, avessat als fracassos.
Que s'hi ha reflectit o el seu esperit
Rebel s'allibera del llast del tornaveu?
Confon la realitat del miratge
I creuràs que tota foscúria és nit,
I la vida un regne perdut sense hereu,
Home de pedaços, avessat als fracassos.
Salmòdia òssia [o Papiroflèxia](Itineràncies poètiques III, 9)
I amb la salmòdia de queixes que el teu esquelet
Confereix en aquest trencaclosques rígid i immòbil
Que és la vida.
Venç la rutina i la peresa amb l'esforç d'esdevenir dret
I apareixerà un sol càlid contra tots els desembres
Acumulats en la sang i perquè, immediatament, trobi el
Gebre en la ferida.
Cull l'esperança feta de paper i guarda-hi les cabòries
Per si una ràfaga de vent se les enduu enllà, lluny,
I les perd i les oblida.
Home d'origami avui, tanca el puny i desvetlla't: el juny
Ha acabat i cal posar ordre al camp del viure, històries
D'espiga fràgil que no té brida.
Puríssima Glòria (Repte Clàssic CDLXXII)
Ajudat per la foscor que regna en el carreró, el pare Teònil·la deixa la rectoria per la porta lateral sense que ningú el pugui veure. La roba fosca damunt de la sotana també n'augmenta la discreció de l'acte. En el cervell del rector encara bull la darrera confessió de la Glòria, la vídua de cal Cànova.
—Ave Maria Puríssima...
—...sens pecat fou concebuda, filla.
—Pare, confesso que he pecat. Amb pensaments impurs i luxuriosos.
—Com és això, filla!?
—Veurà, pare, d'ençà que falta el meu marit a casa que les nits són solitàries i difícils de transcórrer. Ja fa sis mesos de la seva pèrdua i no me'n sé avenir... I jo vull el millor per al meu fill, que està en plena pubertat i es fixa en tot, i ser una mare responsable i que no es noti la manca del seu pare. Però em costa tant mantenir a ratlla les meves sufocacions nocturnes...
—Explica'm això, filla, estic aquí per ajudar-te, no ho oblidis.
—El desig carnal, pare, em visita més sovint cada vegada. Al començament eren pensaments fugaços però aquestes darreres setmanes ha anat accentuant-se la seva persistència.
El pare Teònil·la s'atura per evitar creuar-se amb dues parroquianes, que ha reconegut a temps. No vol que hi hagi cap testimoni possible ni llengües llargues que escampin rumors. Un cop que el perill ja ha passat, segueix caminant i recordant la confessió de nou.
—Ets jove, filla, i el fet de ser mare demana al teu cos que busqui la figura paterna en qualsevol moment. Però has de saber controlar l'instint, els pensaments que omplin d'impuresa la teva virtut.
—I què puc fer quan el cap no em respon i em trobo completament nua a l'habitació i començo a acariciar-me amb frenesia? Amb la temptació d'obrir els finestrals i de deixar la clau al pany de la porta principal perquè, qui em vulgui posseeir, no trobi portes tancades al seu pas?
—Resa, filla, resa sense parar i esmenta tantes vegades com sigui necessari el nom de Déu, pensa en la imatge de la verge Maria, en el nostre patró. No siguis ingènua i exculpa't d'aquests sentiments amb devoció religiosa i amb la penitència de les oracions. I pensa que ets una dona jove i vital, però també has de comportar-te com una mare i una feligresa virtuosa i devota. Vols confessar cap pecat més, filla?
—No, pare. Quina és la meva penitència?
—Resa deu parenostres i deu avemaries i seràs absolta. En el nom del pare i del fill i de l'Esperit Sant.
—Amén.
Ressona en el seu cap l'amén xiuxiuejat per la Glòria amb timidesa i el cruixit lleu del confessionari en alçar-se'n. Dissimuladament, després d'assegurar-se que no el veurien, havia descorregut la cortina per constatar que es tractava d'ella, de la Glòria de cal Cànova. S'espera davant del seu domicili. Els finestrals, com ella havia confessat, són oberts discretament i, des de la seva posició, s'endevina la clau dins del pany de la porta principal perquè el clauer és massa cridaner. Els llums encara són encesos a l'habitació d'ella. La imagina despullant-se en ella lentament, impúdica. Coneix cadascuna de les estances gràcies a la llarga malaltia del difunt Cànova, i les seves visites per confessar-lo al seu domicili. Fins a la darrera, per a l'extremaunció. Quan els llums s'apaguen, es troba immers en la seva memòria, recordant episodis diversos amb la família Cànova. L'excitació que li provoca aquest fet accelera el ritme del seu cor però ha de mantenir la calma i restar en silenci uns minuts més. Quan tota la casa dormi. I la seva entrada no sigui detectada per ningú. Llavors, actuarà amb rapidesa i sense trencar-los el son. Ara no s'impacientarà per res perquè sap que té el camí lliure fins a l'habitació del fill púber de la Glòria.
—Ave Maria Puríssima...
—...sens pecat fou concebuda, filla.
—Pare, confesso que he pecat. Amb pensaments impurs i luxuriosos.
—Com és això, filla!?
—Veurà, pare, d'ençà que falta el meu marit a casa que les nits són solitàries i difícils de transcórrer. Ja fa sis mesos de la seva pèrdua i no me'n sé avenir... I jo vull el millor per al meu fill, que està en plena pubertat i es fixa en tot, i ser una mare responsable i que no es noti la manca del seu pare. Però em costa tant mantenir a ratlla les meves sufocacions nocturnes...
—Explica'm això, filla, estic aquí per ajudar-te, no ho oblidis.
—El desig carnal, pare, em visita més sovint cada vegada. Al començament eren pensaments fugaços però aquestes darreres setmanes ha anat accentuant-se la seva persistència.
El pare Teònil·la s'atura per evitar creuar-se amb dues parroquianes, que ha reconegut a temps. No vol que hi hagi cap testimoni possible ni llengües llargues que escampin rumors. Un cop que el perill ja ha passat, segueix caminant i recordant la confessió de nou.
—Ets jove, filla, i el fet de ser mare demana al teu cos que busqui la figura paterna en qualsevol moment. Però has de saber controlar l'instint, els pensaments que omplin d'impuresa la teva virtut.
—I què puc fer quan el cap no em respon i em trobo completament nua a l'habitació i començo a acariciar-me amb frenesia? Amb la temptació d'obrir els finestrals i de deixar la clau al pany de la porta principal perquè, qui em vulgui posseeir, no trobi portes tancades al seu pas?
—Resa, filla, resa sense parar i esmenta tantes vegades com sigui necessari el nom de Déu, pensa en la imatge de la verge Maria, en el nostre patró. No siguis ingènua i exculpa't d'aquests sentiments amb devoció religiosa i amb la penitència de les oracions. I pensa que ets una dona jove i vital, però també has de comportar-te com una mare i una feligresa virtuosa i devota. Vols confessar cap pecat més, filla?
—No, pare. Quina és la meva penitència?
—Resa deu parenostres i deu avemaries i seràs absolta. En el nom del pare i del fill i de l'Esperit Sant.
—Amén.
Ressona en el seu cap l'amén xiuxiuejat per la Glòria amb timidesa i el cruixit lleu del confessionari en alçar-se'n. Dissimuladament, després d'assegurar-se que no el veurien, havia descorregut la cortina per constatar que es tractava d'ella, de la Glòria de cal Cànova. S'espera davant del seu domicili. Els finestrals, com ella havia confessat, són oberts discretament i, des de la seva posició, s'endevina la clau dins del pany de la porta principal perquè el clauer és massa cridaner. Els llums encara són encesos a l'habitació d'ella. La imagina despullant-se en ella lentament, impúdica. Coneix cadascuna de les estances gràcies a la llarga malaltia del difunt Cànova, i les seves visites per confessar-lo al seu domicili. Fins a la darrera, per a l'extremaunció. Quan els llums s'apaguen, es troba immers en la seva memòria, recordant episodis diversos amb la família Cànova. L'excitació que li provoca aquest fet accelera el ritme del seu cor però ha de mantenir la calma i restar en silenci uns minuts més. Quan tota la casa dormi. I la seva entrada no sigui detectada per ningú. Llavors, actuarà amb rapidesa i sense trencar-los el son. Ara no s'impacientarà per res perquè sap que té el camí lliure fins a l'habitació del fill púber de la Glòria.