Entre grans avingudes i planícies infinites,
I sé que en qualsevol racó pots aparèixer.
Per això, no existeix la desesperança.
Però l'asfalt és ombrívol sutge decrèpit
Que enterra el bri de llum que guardo
Contra la tempesta, l'huracà i la calamarsa
Per reconèixer la sortida quan retornis.
I sóc nàufrag en una mar de ciment sord,
Romeu enmig del desert de les multituds,
Sense rumb ni direcció mentre t'espero.
Contracorrent del trànsit, segueixo el rastre
D'una tangència a flor de pell com el nord
Que troba imants en la dèria d'orientar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada