Abans que seguir la vida, que aprendre de nou
A caminar per la corda fluixa del dia a dia -cesura
Que limita les hores- mentre el desig no marxa?
He canviat el nord si crec que hi ha jardins frondosos
En les teves paraules i, mentre t'escolto, reneixen
Il·lusions i alegries -efímeres potser- que sé eternes,
I segueixo anhelant ser funambulista sense xarxa?
Digues, làctia nostàlgia, blancor de l'alba més gerda,
Arribaré a abastar-te quan sé que l'aigua és l'hàbitat
Que has escollit i ets escàpola com una llíssera, lliure?
Aconseguiran els meus dits fregar la teva pell de dofí
Mentre reconec que l'horitzó on habites és llunyà, canviant
I, alhora, curull d'esperances, dels colors del teu somriure?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada