Acàcies oníriques (dibuixet)

Palmera i reflex, pupil·la d'un ull perplex
Que inventa noms i mons, que guarneix
Amb glicines la rutina del dia a dia
I sobrevola camps d'acàcies on hi ha desert.

I guaito cada miratge del paisatge,
Cada figura nova que fendeix la solitud,
I lloo i callo per escoltar el silenci
I la creença que existeix el més enllà.

Sabré com tornar al meu lloc d'origen
Desorientat per les giragonses de la vida,
Quan somnio que visc en vetlla, sempre despert?

Afuaré les hores amb el perpetu vertigen
De recórrer rius i pastures, en un viatge
Que no acaba perquè el somni no ha d'acabar?

Carències mastodòntiques (Relats conjunts)

Els darrers mesos ha suportat estoicament que les costellades setmanals de la mare hagin hagut de ser substituïdes per les píndoles proteiques insípides però amb major aportació calòrica (Aquesta afirmació la deixa en dubte). També ha sabut reprimir les carències d'activitat sexual amb artefactes que no sabia que existissin per no estar pensant en el mateix les vint-i-quatre hores del dia. O no enyorar els espais oberts del llogarret salmantí on va neixer quan es veu envoltat de passadissos freds i assèptics, en un indret de poc més de setanta metres de longitud.

Fins i tot ha arribat al punt de deixar passar el descuit de la seva dona (en la darrera videotrucada, l'aparició d'un negre mastodòntic que sortia del bany de la seva pròpia casa només abillat amb una minúscula tovallola) per no haver d'endegar una discussió interespacial. De començar-la, de ben segur que seria la riota dels astronautes. I sofreix en silenci per callar, i cal sumar la proliferació de morenes per aquesta autorepressió (sense Ruscus, de Llorens, és difícil controlar-les).

Però ja n'està fins al capdamunt. Aquesta nit ha capitulat definitivament.

Sap com acabar amb aquesta angoixa que augmenta dia rere dia. Obre unes escotilles i en tanca unes altres per no posar en perill cap més membre de la tripulació de l'Estació Espacial Internacional. Es llençarà a l'hiperespai, ho té assumit. Serà ràpid, indolor i efectiu. Abans d'obrir la darrera escotilla que el separa del final, treu el carnet de soci, l'esguarda, el besa i el retorna a la butxaca d'origen.

És l'orgull de l'Astronàutica Espanyola i un madridista de soca-rel. Però hi ha coses que no es poden suportar. Sobretot quan es tracta d'una maneta de l'etern rival...

Relats conjunts

Errívola brúixola (RPV152)

Sempre és difícil el començament, els primers
Passos són un món de novetat,
Com si no servís de res l’experiència dels peus en d’altres sòls.

Mai no és fàcil aguantar l’equilibri
Damunt de la corda fluixa de l’Univers que ens envolta,
I accelera la seva rotació quan comencem
A avesar-nos-hi.

(Qui ens guia amb tanta mestria en un món diferent, amb tanta perícia?)

Mai no és fàcil arribar a acostumar-se
A la varietat; l’errívola brúixola ens acompanya
Per a que ens sentim més perduts encara.

Sempre és difícil la fermesa, en el vertigen d’un món
Que no s’atura mai, que gira constantment,
Eterna, i mai no s’aturen l’evolució i el canvi.