29/10/10

Onírica

Nenúfars d'aigua
Florida que esdevenen
Somnis del pètal.



[Arran d'un dibuix de la Carme Rosanas, basat en una fotografia de Barbollaire]

Resposta d'Elfreelang:

Somnis de pètals
pètals de somni
nenúfars flotant

Resposta de Carme Rosanas:

Somnis de pètals
en la foscor de l'aigua.
Llum d'il·lusió.

Rússia (Eufònica boscúria) [RPV147]

Trenca el cristall. Admira'l i fes que l'equilibri
Ajudi a sobreviure't quan els teus ulls reposin
Damunt de la meva pell. Sóc mortal, feble amfibi
Entre el cel del teu cos i l'infern de no haver-te.

Tinc llençols solitaris disposats a alimentar-se
De la teva suor, del delit que et traspuï de la pell,
De les paraules fabricades en l'èxtasi del plaer.

Amb un joc de matrioixques uses
La laberíntica arquitectura
Del teu melic que m'amara.

I teixiré el moaré dels anhels
Per conquerir la balustrada
On abocar-hi la flama del delit,
El jaç d'una vetlla que no acaba.


...I la flor ignora
Que el viure continua
En els teus membres...


Foc de candent rojor, lava
Que crema la gèlida nit
De no saber-te propera, fada
De les boscúries, àngel de nous cels.

I fendré la llacuna més clara
Amb la dalla de la passió pura
Per mirar els ulls amb què m'abruses.


Tinc lluïssors noves en el sanguini capvespre serè,
En l'adusta flonjor dels núvols on bastir el castell
De la bèl·lica pau que en tu descansa, mudesa esparsa.

Trenca el reflex. Guareix les ferides de l'ànima desperta,
De la besada deserta, envia'm la perplexa falena perquè libi
Aquesta melangia que em provoca malsons. Evita que gosin
Desvetllar-me, mentre fas que el meu cor per la teva aura vibri.

Càndida (Relats conjunts)

Benvolgut Martius,

Després de mesos d'aflicció i de silenci, tinc notícies que, de ben segur, t'alegraria escoltar però que no puc compartir amb tu. La principal raó és per haver mort, encara que l'aflicció que em provocà la teva defunció és la causa que m'ha permès tenir notícies mitjanament agradables. He servit de model a un pintor quasi desconegut per a la resta del món però que a la província d'Holanda Meridional té un cert renom. Es tracta de Joannis van der Meer (encara que tothom el coneix com Johannes Vermeer) i ha copsat amb les seves pinzellades la malenconia que m'aclapara d'ençà que em manques. I ell va ser qui va dir-me que la melangia més extrema apareixia mentre llegia la teva darrera carta rebuda.

No sé per quin motiu t'escric aquestes paraules. Però això també m'alleuja, no només visitar la tomba on reposen les teves despulles. A data d'avui no em faig a la idea que t'he perdut (i això que aviat es compliran dos anys de la teva desaparició en combat, en la inútil guerra a favor d'un país que ens és llunyà i gens nostre) potser per no haver-te pogut plorar com una vídua qualsevol. Potser perquè em nego a acceptar que la Mort m'ha robat el meu estimat.

Et parlo de tot això perquè ahir, precisament ahir, Vermeer va lliurar-me el llenç que havia anat treballant durant gairebé dos anys, gairebé el mateix període que he estat en solitud. Vaig quedar tan astorada després de la visita a Delft (queda a mitja jornada del poble però va valer la pena desplaçar-s'hi), la ciutat on té el seu estudi i d'on és nascut, que això m'ha instigat a escriure't. No per la impressió de Delft, sinó per aconteixements que tot seguit vull explicar-te.

Com cada primer de mes, vaig visitar la teva tomba a primera hora del matí, vaig pregar per la teva ànima i vaig deixar-hi un bell ram de roses vermelles i de crisantems blancs. Amb els ulls plorosos, vaig pujar al carruatge del pare i el cotxer, que ja tenia ordres anticipades, va emprendre la marxa cap a Delft. Johannes m'esperava amb nerviosisme, va allargar-me el llenç amb les mans amb restes de pintura i el vaig descobrir depressa. Els ulls em brillaven d'emoció, i tot d'una, sense pensar-m'ho ni un sol instant, vaig deixar anar el quadre i el vaig abraçar i li vaig enclastar un petó al bell mig dels llavis. Però de la mateixa manera que l'havia abraçat, vaig desempallegar-me d'ell. Amb disculpes i enrojolida, vaig agrair el detall d'aquella pintura. Ell me l'oferia sense cap preu, esbossos inclosos, només per mostrar-me la pròpia aflicció.

Vaig córrer escales avall fins al carruatge, amb el pes de la culpa al fons del meu pit. Volia plorar, ser engolida per la terra, arribar a casa i enclaustrar-m'hi, resar per demanar-te perdó, per netejar la teva memòria. Vaig calmar-me mica en mica tot mirant el paisatge (ja saps que sempre m'han assossegat els prats de la nostra terra), observant els carruatges amb què ens creuàvem però ocultant els meus ulls vermells de plorar. Així va ser quan vaig descobrir un bell ram de roses vermelles i de crisantems blancs a la falda d'una jove rossa que reia al costat d'un atractiu home del què semblava estar-ne enamorada.

Ara potser també sabràs el motiu d'aquestes línies, que t'adjunto amb el darrer esbós dibuixat per Johannes Vermeer per millorar el meu quadre. Te les deixo al lloc habitual on solia col·locar els rams quan visitava el teu nínxol. Només et demano que et fixis en l'expressió de la noia, els ulls tristos i melangiosos. Aquests ulls t'estimaven fins ahir mateix; avui, però, senten indiferència i ràbia també. Ràbia per haver estat tan estúpida de creure en un home tan doner com tu, Martius. Ja ho deia la mare que el meu nom havia de condemnar-me...

Càndida van Hoogh




PS: També t'informo que hauràs de gratar-te la butxaca a partir d'ara, si vols que la jove rossa segueixi rebent flors de part teva...



Relats Conjunts