Ajudi a sobreviure't quan els teus ulls reposin
Damunt de la meva pell. Sóc mortal, feble amfibi
Entre el cel del teu cos i l'infern de no haver-te.
Tinc llençols solitaris disposats a alimentar-se
De la teva suor, del delit que et traspuï de la pell,
De les paraules fabricades en l'èxtasi del plaer.
Amb un joc de matrioixques uses
La laberíntica arquitectura
Del teu melic que m'amara.
I teixiré el moaré dels anhels
Per conquerir la balustrada
On abocar-hi la flama del delit,
El jaç d'una vetlla que no acaba.
...I la flor ignora
Que el viure continua
En els teus membres...
Foc de candent rojor, lava
Que crema la gèlida nit
De no saber-te propera, fada
De les boscúries, àngel de nous cels.
I fendré la llacuna més clara
Amb la dalla de la passió pura
Per mirar els ulls amb què m'abruses.
Tinc lluïssors noves en el sanguini capvespre serè,
En l'adusta flonjor dels núvols on bastir el castell
De la bèl·lica pau que en tu descansa, mudesa esparsa.
Trenca el reflex. Guareix les ferides de l'ànima desperta,
De la besada deserta, envia'm la perplexa falena perquè libi
Aquesta melangia que em provoca malsons. Evita que gosin
Desvetllar-me, mentre fas que el meu cor per la teva aura vibri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada