Davant del quadre goyesc resto impassible. Ni gaudeixo en veure'l ni faig escarafalls de fàstic. Estic mort per dins, com el cadàver que aferra entre les mans aquesta figura deforme pintada amb traços nerviosos i vigorosos pels pinzells de Goya. Aquesta figura, que representa Saturn en ple devorament del seu fill. Aquest cadàver, que pot ser qualsevol dels fills de Saturn i Rea abans d'arribar l'infantament de Júpiter.
He llegit el mite, fa anys que el conec i de sempre m'havia sorprès aquesta crueltat, que impregna la narració. Intentava imaginar quin era el pensament d'aquest pare que anteposa l'hegemonia del poder a la descendència. I entenia l'al·legoria del temps que ens devora lentament. Avui, però, mentre miro de fit a fit l'esguard dement del tità, no sento res. Repugnància? Dolor? Buidesa? Res de res, les emocions completament exhaurides per reaccionar d'alguna manera a aquesta mirada.
Perquè no cal ser fill de Saturn per sentir-se devorat amb una cruesa extrema, la mateixa cruesa que amaga dins seu un comiat breu i inesperat, amb la corresponent pèrdua i l'obligat fracàs. I, des de llavors, sols és fred el que em provoca qualsevol espectacle dels sentits. I apatia. I fadiga. Només això. Potser perquè, sense saber-ho, era fill d'Eros i és un costum entre divinitats, això d'anar devorant els febles...?
Relats conjunts
Galàxia
El cafè entre converses i diaris, la lletania
D'esperar cada dia que arribi l'hora d'alliberar-me
D'aquesta galàxia de melangies mentre em distreu la feina?
Serà que, després del comiat, sols sé acompanyar-me
A mi mateix i jugar a desfer somnis com qui desfila
Allò que ha filat al llarg dels jorns, moderna Penèlope
Que no espera veles que la puguin salvar de la tristesa?
Serà, digueu-me, que el silenci és la fidel companyia,
Després de l'ombra, que mai no m'ha deixat sense empara?
O potser és que sóc malenconiós i trist de mena...?
Serà alguna d'aquestes coses, o tan sols un cúmul d'elles,
Que provoca dins meu aquest devessall de poemes,
Aquesta espera de les orenetes en despuntar l'alba?
Càrrega (Itineràncies poètiques, 49)
Amb paraules pretèrites.
Em llasta el dia
I carrega de còdols
Cada bri d'esperança.
Incògnites (Itineràncies poètiques, 48)
I, de ser així, qui aconsegueix regular-ne la quantitat,
El volum, els significats? Si és més breu, és menys dura
La paraula?
Sé que parlo massa, que escric poc, o potser és al revés
I m'autoenganyo que allò que he escrit ho he pronunciat abans
De plasmar-ho al suport que sigui i, per això, em condemno
Al silenci?
Demà. La paraula amb més incògnites que he pogut imaginar
Ha de portar-me les orenetes i la piuladissa novament
En llevar-me.
Demà. Aquest mot m'ofereix esperances de guarir les ferides
Obertes, les penúries sofertes. Parlaré com sé, mentrestant:
Escriuré.
Posidònies (Itineràncies poètiques, 47)
És la Mar.
I la histèria és un oneig constant
Que em bressa
Amb ales fetes de mots plens que canten
La buidesa.
Sóc esclau de la presó que vaig construir-me.
La clau cal buscar-la entre posidònies.
Però ara
Sóc nàufrag
Amb pànic d'acostar-me a la platja...
Dinàmica (Itineràncies poètiques, 46)
Que ha estat conegut per tu
Perquè no es gangreni de pena.
Flairo al meu voltant aromes
De pètals que l'alegria del sol
Ha permès que m'omplís l'esguard
De bellesa, lluny de la teva nuesa.
Jardins florits amb flors que sovint
No sé anomenar. En absència de la mar,
Un doll d'aigua clara també consola
Brúixola (Itineràncies poètiques, 45)
El de la primera abraçada,
Aquell que no es deslliga
Amb facilitat de la pell.
Visc, en equilibri feble,
Sense saber encara quina
Orientació té la brúixola
De la vida acabada d'encetar.
Demà, potser, l'argonauta
En terra ferma que esdevingui
La rutina de lamentar-me
Indicarà un nord hipotètic,
Un nou horitzó que, a hores d'ara,
És llunyà, pagà, erm, solitari.
Celístia (Itineràncies poètiques, 44)
Paraules en la matinada
I les escolto mentre es bada
Dins meu la melangia d'atzabeja,
Fosca com la nit més obscura.
I entortolligo els llençols
Al voltant del meu cos: vull sols
Que il·luminin la vida futura
Amb sempiterna claror, lluernes
Que resplendeixin amb constància
La meva ànima, curulla d'ànsia
Per retrobar-te. Per què no alternes
Els silencis i les paraules,
Muda verge dels meus retaules?
Somnolència (Itineràncies poètiques, 43)
Els teus llavis; penyora
De mar maragda,
Ofrena vellutada
Que em crema les entranyes.
Hàbitat (Itineràncies poètiques, 42)
Amb la sang de les venes
Per enyorar-te.
Vida clara com l'aire
Que amb la mar es perfuma.
Migratòria (Itineràncies poètiques, 41)
El viatge de la vida?
Seria com contemplar la màgia
Del crepuscle amb l'ànima cega,
Malmetre la bellesa d'un núvol
Amb el plom d'una tempesta,
Negar-se els pulmons d'aigua
Per maleir l'harmonia de les ones.
El viatge de la vida,
Pot fer-se evitant el pelegrinatge?
Resistència (Itineràncies poètiques, 40)
Fins a ofegar-me si és que cal,
Fins que trobi una sortida
Digna del castell de somnis
On em creia segur i aïllat
Dels mals del món; adversitats
Invisibles l'han enderrocat.
Visc entre ruïnes, però respiro.
Absència innecessària (Itineràncies poètiques, 39)
La que hauria
De tancar amb lacre
Perquè no hi entri
Més el teu somriure.
Moro per besar-te,
Fins a nafrar-me els llavis