El de la primera abraçada,
Aquell que no es deslliga
Amb facilitat de la pell.
Visc, en equilibri feble,
Sense saber encara quina
Orientació té la brúixola
De la vida acabada d'encetar.
Demà, potser, l'argonauta
En terra ferma que esdevingui
La rutina de lamentar-me
Indicarà un nord hipotètic,
Un nou horitzó que, a hores d'ara,
És llunyà, pagà, erm, solitari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada