9/3/10

Solitària ànima (Dibuixet)

Solitària ànima antiga,
Escorça d'arbre assedegat,
On mirar quan la realitat
És un deler que a l'aigua lliga?

Compta la sorra del desert
Per trobar els rastres mil·lenaris
Cap als miratges més falsaris
Que et mantindran en va despert.

Acaricia l'envellida
Superfície del teu bastó,
Saurí del vagareig, xardor
Que en la teva mirada és vida,

I esdevindràs dolça paraula
Lligada al demà amb ferma baula.

La Fenícia [Ardet Nec Consumitur] (Repte Clàssic CDXV)

Crida. Però ja fa estona que no l'escolta. Perquè ara només farceix d'insults les seves frases. Frases que la humilien i ell ho sap. Sap com ferir-la i incomodar-la, amb renecs i frases gruxudes que, encara que no diguin veritats, són desagradables d'escoltar i li incendien l'autoestima. És fàcil saber cap a quina banda dirigeix la seva ràbia. Cap a la sexual, evidentment. Com moltes de les discusions entre parelles en plena crisi.

Sí, ho reconeix: es troben en una situació crítica, on el més fort sembla ser qui utilitza el to de veu més alt. Ella, però, ja ha desistit a seguir-li el joc. Fins i tot, asseguraria que la millor cosa que pot passar és que només siguin paraules cruels, sense arribar, com darrerament, a sentir a la carn les seves bufetades. Potser així se sentiria alleujada. I tornaria a alçar la mirada, que té clavada al terra en acceptar la derrota dialèctica. No per manca de raons de més pes que les d'ell, que no es fonamenten en res més que en tòpics i prejudicis masclistes.

En captar un insult repetit anteriorment però pronunciat amb més intensitat, aixeca la vista abans del que esperava. L'esguard d'en Màrius és pur odi. Ja no reconeix aquell noi que l'havia encisat mesos enrere, que la mantenia en un eufòric garbuix de nervis esperant una nova ocasió per retrobar-se. Ara, sols hi veu la crueltat d'uns ulls que fan que vessi llàgrimes amargament, en silenci, quan ja es queda sola. La crueltat de qui s'ha convençut que tot el que diu és veritat. I ha vist clarament que està preparada: ha de deixar-lo, ja no hi ha volta de full, des del precís moment en què s'adona que ell no s'aturarà fins anul·lar-la del tot.

La Fenícia li manté l'esguard, no l'abaixarà més. Ara sap que la foguera de les seves paraules ja no la cremarà més, l'evitarà, la deixarà enrere. No hi ha res que la lligui a ell, ni tan sols aquella eufòria inicial, que ja ha desaparegut. Per això cal que fugi. I quina millor manera que tallant aquella cadena de barbaritats amb una única frase certa?

-Màrius, et deixo.

Tres paraules que fan que ell badi la boca i emmudeixi de sobte. La Fenícia ha tret el valor d'enlloc per pronunciar-les, potser recordant el dibuix de la seva cervesa preferida, potser perquè no vol seguir cremant inútilment al costat d'en Màrius, potser perquè encara se sent prou forta i lliure per volar lluny de cadenes i compromisos, potser perquè el seu nom duu les petges imborrables d'aquella au fabulosa que cremava però mai no es consumia. Igual que ella, que no ha temut els fantasmes del fracàs i els ha combatut per vèncer-los.

Carrer avall, la Fenícia respira, alleujada, tot sentint-se despresa d'aquella llosa que l'oprimia cada cop amb més fermesa. Sembla talment que hagi d'enlairar-se en qualsevol moment.


(*)Lema de la cervesa Grimbergen.