Novembre. Cru i fred i aspriu. Ja és negra nit i la llar de foc és el que més de gust ve en aquests moments. Torno de la feina i, com cada dia, trobo l'home dels cartons. És l'eufemisme amb què anomeno l'indigent que, des de fa mesos, ocupa un dels bancs del parc més proper de casa. Dorm, cobert quasi per complet pels cartrons, però és evident que fa dies que duu la mateixa roba. Put. Suor, orina, alcohol. Al seu costat, un bric buit de vi que ha estat tombat pel vent.
Una nova ràfaga gèlida fa que acoti el cap instintivament i de nou m'assalti el pensament de la comoditat de casa. Només cal caminar uns minuts més i ja hi seré. En canvi, l'home haurà de suportar aquest fred i resguardar-se com millor pugui de dormir al ras, afuat per la intempèrie. Apresso el pas després d'haver deixat una mica de xavalla a prop seu. No és un acte de caritat. Més aviat és una garantia que el sentiment de culpa no em rosegui quan arribi a casa. Com si subornés amb monedes el remordiment que pugui aparèixer.
20 de novembre de 1998. Una data més. Alguns celebraran la mort del Caudillo amb melangiosa nostàlgia, d'altres restaran emocionats davant del nou repte assolit per la humanitat: col·locar en òrbita el primero mòdul de la futura Estació Espacial Internacional. Demà, tots els diaris en parlaran. Malgrat tot, hauré de seguir anant a la feina, religiosament. A la nit, retrobaré l'indigent amb les restes d'un bric llençat de qualsevol manera, que, en part, haurà estat comprat amb les monedes que deixo aquesta nit. I els diaris del matí li serviran de coixí improvisat, més útils que els efímers titulars de notícies que no li interessen i que ignorarà. Com el món fa amb la seva indigència.
Relats conjunts
29/11/10
Quàdrupla aritmètica (RPV151)
Torno als vèrtexs del món
d.
d.
Retorno als vèrtexs del món,
A aquelles passes que, entusiastes,
Endegaven un camí on calia
Erigir noves torres en cada albada.
I trobo paraules en silenci,
Esbossos de poemes sense llegir,
Com cadàvers que esperen sepultura
Entre les ruïnes òrfenes de l'oblit.
On confluiran la tendresa sincera
I la bufetada de milers de tones
Que tatuarà el turment en la galta?
On, si la paraula més freda i crua
És emparada per la boca que oferia
Besos càlids contra temporals marins?
*
II. Quòniam
Retorno als vèrtexs del món.
Adopto la trigonomètrica ignorància
Per fer meves les arestes que s'estenen
Davant dels ulls miops i perplexos.
Irrompo en ponts de paraules mudes,
En guspires d'un foc que malda per encendre's
Mentre el delma la munió de perquès.
Entendré els jeroglífics que em brinda
La vida -missatges encriptats que desxifro
Massa tard- l'entrellat que mou els miralls
En aquest constant joc de reflexos?
O m'engolirà la pròpia niciesa, la paràlisi
Pretèrita que, inamovible i immòbil, enrigideix
Els membres amb rèmores de feixuc sobrepès?
*
III. Resquícies
Retorno als vèrtexs del món.
I m'adono de les resquícies que he deixat
Ancorades en un port que no em desitja.
I sorprenc tota gota de rou en les tiges
D'una espiga malalta com la meva existència
Que regalima fins desaparèixer en el no-res.
Demanaré clemència a qui em sotmet
A continu judici, a qui ignora els batecs
D'un cor que només necessita carícies
Per seguir endavant, en lloc de calitja?
O seré serè equipatge per a l'embalum
Que és la memòria quan no es vol el llast
D'uns records que només serveix
Per corcar el demà amb allò que no s'ha desprès?
*
IV. Cosmogònica
Retorno als vèrtexs del món.
I m'allunyo de la principal raó
D'haver començat un nou poema.
Geometria nua, traços perfectes enmig
D'un espai que ha de conquerir la paraula
Perquè les matemàtiques han fet la resta.
Però només tinc mots per a l'anatema.
Aquesta sentència que m'ha exclòs d'un cosmos
Que creia tenir entre les mans, i assolir
Una nova dimensió, potser desconeguda.
He sabut preguntar però no respondre,
He comprès els ocasos però no les albes,
Ni tampoc els senyals lluminosos. Resto
Davant del cub sense mots, com la musa muda.
* * *
28/11/10
Infància paisatgística (RPV150)
Jugo
perquè em torna a tocar: vaig d'oca a oca.
Miquel Martí i Pol
I de carenes, d'arbres i de pastures
On el temps no existeix ni transcorre.
I jocs solitaris, amb companys presents
Només en la imaginació, silencis trencats
Per soliloquis i onomatopeies, sense fi.
I em perdo en el paisatge, cercant el nen
Que vaig ésser, amb la nostàlgia d'uns daus
Que ja no rodolen pel terra, que no indicaran
Quantes caselles he d'avançar en la vida.
Demà somniaré en bicicletes i genolls pelats,
En innocències deixades al llarg dels dies,
En el primer bes amb vergonya, i en la primera
Llàgrima. Mentrestant, d'oca a oca, aprofitant el torn...
22/11/10
Òrfena música (Melorepte126)
De braços i de carícies, de pells càlides que em busquin
Els punts de contacte amb el món que m'envolta.
I ploro, desconsoladament, sense llàgrimes ni balls.
Quantes preguntes queden òrfenes també, com jo,
Quan les formulo al buit mentre m'acora la solitud?
Quanta tristesa hi ha en cada batec del meu cor solitari?
I a voltes, recullo cada instant de les meves vivències
I m'adono que no he sabut besar en agraïment
Ni omplir els meus llavis de paraules blanes,
Com si l'orgull m'emmudís i em glacés l'ànima.
Quant de dolor hauré sembrat en els pits aliens?
Hauré abandonat el bressol matern com el lladre
Que fuig deixant el rastre de la trencadissa i del furt?
Resposta de Carme Rosanas:
I potser sempre som orfes
i encara més quan no ho sabem.
Bastim castells de carícies
que potser no hem comprès mai.
I no plorem, distrets de la realitat.
Resposta de montse:
La vida se'ns fa més feixuga
sense carícies ni il·lusions.
17/11/10
Excèlsior (Melorepte16)
Escuma i onatge,
Resplendor i horitzó.
I et beso amb els ulls oberts
Per a nedar cap a la llum
De saber que ets dins meu,
Saliva marina, alga entortolligada.
He descobert el penyasegat en la planúria.
Rocall i expansió,
Paraula i valentia.
I ressegueixo el melic
On convergeixen el somni
I el desert, la set i el descans,
Bella dama, quietud excelsa.
He descobert el teu cos en començar el nou dia.
Inèrcia i plenitud,
Timidesa i passió.
I agrupo el rastre que deixes
En la invenció concava
De la meva pell besada
Per la humitat més tendra.
He descobert la llàgrima en abraçar el comiat.
Magnitud i feblesa,
Serenor i tempesta.
I sorprenc els meus dits
Amb els solcs de la impaciència,
Dèria que abrasa el batec
Profund que manté la vida.
He descobert el món en absentar-me'n d'ell...
[Rescatat de les urpes del temps...]
8/11/10
Notícies (Relats conjunts)
En acabar la lectura de la carta, prem els llavis i evita les llàgrimes. La intuïció mai no li ha fallat i, en aquesta ocasió, també ha encertat les seves suposicions. La lletra, encara que breu, és clara i concisa; les notícies, amb la mateixa dosi de claredat i de cruesa. La veritat sempre dol.
Alça lleument el cap i el reflex que troba al vidre de la finestra entreoberta l'espanta. La premonició de la mort és la calavera que li sembla discernir d'aquell fitament fugaç? No creu en supersticions d'aquella mena, ni en auguris bons o dolents. Només es deixa seduir pel panorama que s'estén davant d'ella. La nova església i, al fons, els canals i la verdor dels camps. Aquest paisatge l'ha consolada en els dies de solitud i en les nits d'incertesa. Així que, ara, havent-se desvelat l'enigma i esborrat qualsevol ombra de dubte, seguirà deixant-se amanyagar per la placidesa d'aquesta vista.
Torna a abaixar el cap i rellegeix de nou les primeres línies de la carta. Encara fa servir el benvolguda, el molt pocasolta. Com si res no hagués passat, com si fos ahir mateix que el veia marxar cap a la guerra. Una excusa prou versemblant per creure-la. Tenint mitja Europa convulsa, no hi ha millor moment per ocultar una infidelitat o començar-la. I, marxant gairebé tots els homes de la contrada (a casa seva el marit, el germà i el pare), les feines domèstiques i les del camp han de realitzar-se de la mateixa forma, però amb menys braços. Per tant, també menys temps per a tot, fins i tot per adonar-se que el marit flirteja amb una altra persona.
Acaba de rellegir per enèsima vegada la carta que el covard del seu marit li ha tramès. I aquells petons que li envia abans de la signatura li produeixen basques. Per la hipocresia que traspua cada lletra d'aquella paraula venint d'ell. Ho sap, ha d'acceptar que és una esposa enganyada, que té un marit que li ha estat infidel. És un glop de fel que ha d'empassar sense més opcions. Sortirà demà al carrer amb el cap ben alt, desfent les corrues de veïnes que ja ho sabran (els rumors s'escampen amb rapidesa), encarant-se amb qui li retregui alguna cosa. És valenta, sempre ho ha estat. Per això acceptarà la infidelitat, però amb el pas del temps. Potser el que no li perdonarà mai al covard del seu marit és que l'hagi poguda abandonar per un altre home. Malgrat tot, encara és més imperdonable que aquest home sigui el seu germà.
Mentre pensa això, rebrega la carta i la llença per la finestra. Així facilitarà, encara més, el safareig a les veïnes...
Relats conjunts
Alça lleument el cap i el reflex que troba al vidre de la finestra entreoberta l'espanta. La premonició de la mort és la calavera que li sembla discernir d'aquell fitament fugaç? No creu en supersticions d'aquella mena, ni en auguris bons o dolents. Només es deixa seduir pel panorama que s'estén davant d'ella. La nova església i, al fons, els canals i la verdor dels camps. Aquest paisatge l'ha consolada en els dies de solitud i en les nits d'incertesa. Així que, ara, havent-se desvelat l'enigma i esborrat qualsevol ombra de dubte, seguirà deixant-se amanyagar per la placidesa d'aquesta vista.
Torna a abaixar el cap i rellegeix de nou les primeres línies de la carta. Encara fa servir el benvolguda, el molt pocasolta. Com si res no hagués passat, com si fos ahir mateix que el veia marxar cap a la guerra. Una excusa prou versemblant per creure-la. Tenint mitja Europa convulsa, no hi ha millor moment per ocultar una infidelitat o començar-la. I, marxant gairebé tots els homes de la contrada (a casa seva el marit, el germà i el pare), les feines domèstiques i les del camp han de realitzar-se de la mateixa forma, però amb menys braços. Per tant, també menys temps per a tot, fins i tot per adonar-se que el marit flirteja amb una altra persona.
Acaba de rellegir per enèsima vegada la carta que el covard del seu marit li ha tramès. I aquells petons que li envia abans de la signatura li produeixen basques. Per la hipocresia que traspua cada lletra d'aquella paraula venint d'ell. Ho sap, ha d'acceptar que és una esposa enganyada, que té un marit que li ha estat infidel. És un glop de fel que ha d'empassar sense més opcions. Sortirà demà al carrer amb el cap ben alt, desfent les corrues de veïnes que ja ho sabran (els rumors s'escampen amb rapidesa), encarant-se amb qui li retregui alguna cosa. És valenta, sempre ho ha estat. Per això acceptarà la infidelitat, però amb el pas del temps. Potser el que no li perdonarà mai al covard del seu marit és que l'hagi poguda abandonar per un altre home. Malgrat tot, encara és més imperdonable que aquest home sigui el seu germà.
Mentre pensa això, rebrega la carta i la llença per la finestra. Així facilitarà, encara més, el safareig a les veïnes...
Relats conjunts
6/11/10
Tòfones (Repte Clàssic CDXLII)
L'home segueix les passes expertes del gos. Amb el musell en continu moviment, avança com si seguís un camí marcat, però que sols ell sap visualitzar. Es tracta de Boira, un gos petaner que té un tresor en l'olfacte: troba sense esforços aparents les tòfones, els preuats fongs que s'amaguen sota l'ombra d'un roure o en la quietud d'una obaga. Tot d'una, però, l'home s'atura i es desploma al terra, amb els ulls i la boca esbatanats. Respira encara.
Boira també s'atura en sentir l'estrèpit de la caiguda i corre cap al seu amo. Gemega, el frega amb el cap i el toca amb la pota esquerra. Resta indecís. En veure'l immòbil per complet i amb el rictus garratibat, sembla sorprès, poc segur de què cal fer. L'home sabria dir-li que li cal córrer per demanar auxili, que trobi algun cercador de bolets pel voltant i que el guiï fins on ell es troba. Però no pot pronunciar ni una sola síl·laba. Ni tan sols moure un dit.
Tot i així, Boira desapareix pocs segons després, desfent el camí per on venien. És un gos llest. Té l'esperança que torni amb ajuda. A la tardor, el bosc és ple a vessar de gent que cerca bolets. Pocs, però, tenen la paciència del cercador de tòfones. I, als peus del Pedraforca, en plena Serra del Cadí, hi conflueixen tant la passió boletaire com l'excursionisme o l'escalada. Malgrat que es tranquil·litza paulatinament, l'enrogiment del cel indica que el capvespre avança a marxes forçades i això el neguiteja. Té ganes de cridar, d'emetre un xiscle eixordador per assenyalar la seva posició a les possibles. Però la boca és pastosa i resta muda. Aguditza l'oïda. El refilet dels ocells és intermitent, encara que minvi mica en mica. O això és el que li sembla.
Al cap d'uns minuts, entre l'herbei del marge del camí, pressent un lleu so i un moviment. És Boira que torna? Indaga amb els ulls, perquè no els pot cloure ni parpellejar. Es vinclen les tiges i, tot d'una, apareix el grisós cap d'un escurçó, que repta en direcció a ell. No es mou. Per tant, no serà vist? Passarà de llarg o notarà la seva presència quan flairi la brisa? No ho sap endevinar perquè és el primer cop que es troba amb una serp.
La suor perleja el front de l'home. Té por, sent pànic. La serp, però, segueix el seu camí i no s'adonarà de l'embalum de l'home. La roba el camufla prou per no ser detectat amb facilitat. Però el lladruc d'uns gossos i unes veus que s'aproximen alerten el rèptil, que s'atura. El neguit que ressegueix l'espinada de l'home provoca un moviment reflex de la seva mà esquerra. L'escurçó, amb increïble rapidesa, es llança directe al canell del braç que s'ha mogut, hi clava els ullals carregats de verí i desapareix enmig de la vegetació.
L'herba s'agita. És Boira. I les veus ja se senten clarament. Però el temps corre més ràpid que abans.
Boira també s'atura en sentir l'estrèpit de la caiguda i corre cap al seu amo. Gemega, el frega amb el cap i el toca amb la pota esquerra. Resta indecís. En veure'l immòbil per complet i amb el rictus garratibat, sembla sorprès, poc segur de què cal fer. L'home sabria dir-li que li cal córrer per demanar auxili, que trobi algun cercador de bolets pel voltant i que el guiï fins on ell es troba. Però no pot pronunciar ni una sola síl·laba. Ni tan sols moure un dit.
Tot i així, Boira desapareix pocs segons després, desfent el camí per on venien. És un gos llest. Té l'esperança que torni amb ajuda. A la tardor, el bosc és ple a vessar de gent que cerca bolets. Pocs, però, tenen la paciència del cercador de tòfones. I, als peus del Pedraforca, en plena Serra del Cadí, hi conflueixen tant la passió boletaire com l'excursionisme o l'escalada. Malgrat que es tranquil·litza paulatinament, l'enrogiment del cel indica que el capvespre avança a marxes forçades i això el neguiteja. Té ganes de cridar, d'emetre un xiscle eixordador per assenyalar la seva posició a les possibles. Però la boca és pastosa i resta muda. Aguditza l'oïda. El refilet dels ocells és intermitent, encara que minvi mica en mica. O això és el que li sembla.
Al cap d'uns minuts, entre l'herbei del marge del camí, pressent un lleu so i un moviment. És Boira que torna? Indaga amb els ulls, perquè no els pot cloure ni parpellejar. Es vinclen les tiges i, tot d'una, apareix el grisós cap d'un escurçó, que repta en direcció a ell. No es mou. Per tant, no serà vist? Passarà de llarg o notarà la seva presència quan flairi la brisa? No ho sap endevinar perquè és el primer cop que es troba amb una serp.
La suor perleja el front de l'home. Té por, sent pànic. La serp, però, segueix el seu camí i no s'adonarà de l'embalum de l'home. La roba el camufla prou per no ser detectat amb facilitat. Però el lladruc d'uns gossos i unes veus que s'aproximen alerten el rèptil, que s'atura. El neguit que ressegueix l'espinada de l'home provoca un moviment reflex de la seva mà esquerra. L'escurçó, amb increïble rapidesa, es llança directe al canell del braç que s'ha mogut, hi clava els ullals carregats de verí i desapareix enmig de la vegetació.
L'herba s'agita. És Boira. I les veus ja se senten clarament. Però el temps corre més ràpid que abans.